Per la cara

Els països endreçats es caracteritzen, entre altres coses, per una senyalització pública pensada per a la seva funció: acompanyar la gent que no sap on va fins a la seva destinació. Aquí, en canvi, els indicadors tendeixen a ser ambigus i a desaparèixer quan més els necessites. Ara bé, durant el Mobile World Congress (MWC) els recintes de Fira de Barcelona i el seu entorn urbà deuen ser els llocs més endreçats del món. Tots els espais i serveis estan perfectament senyalitzats per una organització obsessionada per afavorir la fluïdesa del trànsit de participants. La novetat d’aquest any ha sigut l’aplicació del reconeixement facial a les entrades del congrés. L’any passat només uns centenars de voluntaris ho vam poder provar, però en aquesta edició tothom podia optar per posar la cara en comptes de mostrar la credencial (més el document d’identitat, per evitar suplantacions). Sembla que ha sigut un èxit: un 40% dels 109.000 assistents vam fer servir aquesta possibilitat, fins al punt que alguns dies vaig trobar més aglomeracions a la cua del reconeixement facial que a la convencional. Tot i això, en cap moment hi va haver embussos: el procés era tan ràpid que alguns dels nois i noies -tots amabilíssims, un altre tret característic del MWC- que estaven pendents de qualsevol incidència es van empescar una coreografia per confirmar als visitants dubtosos que havien estat identificats correctament i podien entrar als pavellons.

A dins, però, vaig comprovar que el reconeixement facial encara ha de progressar. No és igual identificar-te que interpretar-te. Entre els estands plens de smartphones que et miren la cara o els ulls per deixar-se desbloquejar, al d’Intel promocionaven un xip amb algoritmes de reconeixement incorporats tan assequible que es podrà incloure en dispositius de consum com ara càmeres de videovigilància, però el software insistia en opinar que jo estava emprenyat mentre veia la meva cara atenta a les explicacions del representant de l’empresa. Per aconseguir que m’etiquetés com a persona feliç vaig haver d’oferir-li el meu millor somriure Profidén.

Els que segur que s’emprenyaran són els espavilats que pretenguin colar-se sense pagar a les estacions de FGC practicant el tailgating, allò que aquí anomenem fer el trenet : arrambar-se al ciutadà que els precedeix a la cua per passar aprofitant el seu bitllet. A l’estand de l’ATM no hi havia ni rastre de l’esperada T-Mobilitat, però sí que mostraven una aplicació d’ús intern que combat amb reconeixement facial aquesta pràctica irritant: el desaprensiu aconsegueix passar el torn, però a l'andana ja l’espera un revisor amb una tauleta on ha rebut una fotografia seva cometent la infracció, a punt per fer-li pagar el bitllet i la sanció corresponent.