El consentiment sexual, molt més que un 'sí'
Demà divendres es resolen els recursos de l’anomenat cas de la Manada al Tribunal Suprem, després que l’Audiència Provincial i el Tribunal Superior de Justícia de Navarra condemnessin els cinc integrants del grup per un delicte d’abusos sexuals amb consentiment sota prevalença. Els fets es remunten al 7 de juliol del 2016. Al cap de 15 dies, Diana Quer va ser atacada sexualment i, a l'oposar-s’hi, el seu agressor la va assassinar i la va fer desaparèixer de manera forçosa durant 497 dies.
Aquell estiu va ser el punt d’inflexió en el qual la política del terror sexual, terme encunyat per la politòloga Nerea Barjola, va estendre’s a tota la societat. La lliçó va ser clara: sacrificar la llibertat sexual per no perdre-hi la vida. Al seu torn, la ciutadania va tenir clar que no es podia acceptar el relat marcat per la sentència i que la condemna per abusos hauria d'haver sigut, en realitat, per violació.
Per això mateix, es va fer desaparèixer el "No és no" i es va fer néixer el "Només sí és sí". No es tracta només d’una campanya social o d’una política pública, sinó d'un canvi de paradigma també a nivell jurisprudencial, atès que fins i tot el Tribunal Suprem, en una de les poques ocasions en què fa esment de la interpretació del consentiment, estableix que aquest concepte evoluciona com ho fa la societat, que la definició ve de fora del món del dret i que depèn alhora de les aportacions d’altres ciències.
Precisament, definir quan neix el consentiment i quan desapareix és el nucli dur dels delictes contra la llibertat sexual, i és un dels grans reptes pendents del nostre legislador, però també dels jutjadors. La doctrina continua assentada en la vella concepció que considera que el consentiment existeix fins que es diu 'no' o es mostra un 'no'. Amb això es dona a entendre que el consentiment preexisteix i que s’ha de trencar, la qual cosa mostra una tesi molt perillosa, que converteix la sexualitat en un espai d’intents d’una part actora sobre una part que actuarà com a subjecte passiu i que haurà de dir 'no'.
De manera molt contrària a aquesta postura, deu països europeus ja han legislat en funció del consentiment positiu, incloent diverses característiques en aquest consentiment, com la lliure voluntat, els actes actius –ja siguin verbals o físics–, el fet de recordar que el consentiment es pot interrompre en qualsevol moment de la interacció sexual, etcètera. Aquesta setmana mateix, Portugal ha emès una sentència pionera que estableix precisament que el consentiment s’ha de construir, i que la inacció, passivitat, impossibilitat de parlar, etcètera, són un 'no'. I és que no sempre existeix la possibilitat de dir que no, sobretot quan davant de l’exposició a la violència les víctimes entren en estat de xoc, tal com indiquen nombrosos estudis psicològics. Precisament, aquest estat de xoc hauria de ser entès com una negativa, i no com una concessió al delicte. Cal que la societat se sensibilitzi per entendre com es desenvolupen els atacs sexuals i les violències sexuals, desdibuixant les agressions estereotipades; però també cal formar els professionals perquè sàpiguen que el més habitual és que una víctima no pugui respondre, i que aquesta és la seva acció de resistència a l’agressió.
Fer que el consentiment sigui positiu no elimina les garanties en el procés judicial, ni tampoc soluciona les grans dificultats probatòries d’aquests tipus de delictes, però sí que elimina una de les tesis de les defenses basades en haver de demostrar comportaments de les víctimes que són del tot inusuals a la pràctica. Cayetana Álvarez de Toledo en feia mofa: "Vostès van dient 'sí', 'sí', fins al final?" I penso que quan diem que sí i moltes altres coses ens allunyem d’un sexe no delictiu per passar a una sexualitat plena. A la pràctica ho fem constantment, amb béns que ens són molt menys preuats, com per exemple l’ús d’objectes: "Em deixes…?" "Puc…?" Certament, no és tan difícil. Però, per si queden dubtes, sempre es pot acudir a la guia del consentiment sexual elaborada per l’activista americana Shaina Joy Machlus, que diu que la paraula més sexi és 'sí'. I té raó.
Recordem, finalment, les paraules de la supervivent de la Manada: "Us puc assegurar que tot el camí que s'ha de recórrer no és plat de bon gust, però ¿què hauria passat si jo no hagués denunciat? Penseu-hi".