Més enllà de sobreviure

Quan puguem atendre els casos de violències contra dones i infants, no serem prou. Ens faltaran mans, caps i cors per poder fer front a tots els casos de violències de gènere, violències per raó de gènere o identitat de gènere i violències contra els infants. La convivència s'ha convertit en un búnquer d'impunitat en molts casos. Som les pròpies professionals, membres de recursos i entitats les que diem que hem de ser més i tenir a disposició més recursos per fer front a les necessitats socials que estan aflorant aquests dies.

En l'àmbit de les violències de gènere, els serveis d'atenció i les entitats ja estaven col·lapsats i amb llargues llistes d'espera abans de la pandèmia. De fet, la reivindicació d'ampliar serveis i millorar-ne la qualitat, així com les condicions de les treballadores i els treballadors, ja venia de lluny. Ens cal més formació, agilitzar processos, retirar burocràcia, facilitar l'accés, tenir en compte les múltiples opressions i agressions que pateix cada dona o infant. De fet, n'alerta també el Consell de Dones de Barcelona i, com a foravilera que soc, no em sé estar de dir que les mancances fora de la capital són encara més patents.

Hem de ser conscients que la capacitat dels serveis públics té una limitació donada pels recursos que s'hi destinen. Un exemple clar d'això el tenim en les imatges de com aplanar la corba per adaptar-la als límits del nostre sistema sanitari d'acord amb els seus recursos (UCIs, personal, respiradors, etc.): passa el mateix amb els recursos d'atenció a les violències. Normalment aquestes violències no afloren a la llum pública, i amb això no em refereixo només a la denúncia sinó també al fet de no accedir a cap tipus de servei. Moltes vegades, amb sort, la dona que n'està sent víctima ho explicarà a una persona de confiança, però moltes d'altres apostarà per no dir-ne res i tirar endavant com pugui.

Els estats tenen un deure de diligència deguda: això vol dir que estan obligats a vetllar pels múltiples drets que tenen les persones. En aquest cas, cal que comencem a pensar en com bastim els veritables protocols i circuits de sortida de la pandèmia perquè llavors afloraran molts dels casos que han quedat ocults a l'esfera pública.

Preparem-nos perquè les dades que tenim ara ja són eixordadores. A Catalunya la taxa de denúncies ha caigut fins vora un 40%, i cal recordar que ja es denunciaven només vora el 20% dels casos. Durant el mateix període hi ha hagut un increment d'un 88% de les trucades diàries als serveis d'atenció telefònica per a dones. Ens trobem fins i tot per sobre de la mitjana europea, que se situa en un increment del 60%.

Finalment, no puc deixar de demanar a les administracions i càrrecs que compleixin la diligència deguda d'atenció i accés a la justícia i a la reparació per a infants i adolescents. Es tracta de l'etern repte pendent, i més ara, quan els únics adults als quals podrien demanar ajuda són els seus agressors.

Més enllà de sobreviure, ens cal reformular com treballem per fer possible la vida.