Els 'panòptics' del balcó
A causa del confinament en el qual ja portem algunes setmanes –i en el qual tot fa pensar que serem unes setmanes més–, s’ha produït un gir complet a la nostra manera de funcionar de manera quotidiana. La nostra visió del món es redueix als escassos moments en què podem ser al carrer i a les finestres i balcons.
Precisament, els balcons han esdevingut la plaça pública privativa en el sentit que s’han convertit en un espai d’expressió. Ens hi trobem per aplaudir i saludar el veïnat mentre expressem gratitud als sanitaris, puntualment, cada dia. A mesura que els dies avancen, però, els balcons esdevenen un espai de vigilància i control. Els primers dies semblava gairebé anecdòtic que alguns veïns en vigilessin uns altres per controlar si aplaudien o no; com si fos la mostra de ser un bon ciutadà o, pel contrari, allò mereixés una sanció social. No han estat estranys els cartells a les comunitats de veïns en els quals s’assenyalava quins portals no sortien a aplaudir.
Les conductes de control han anat a més, fins al punt d’arribar a insults i crits des de balcons contra gent que es trobava pel motiu que fos al carrer. No vull entrar en si hi ha motius que mereixin el rebuig social o no. La situació ha estat tal que hi ha hagut iniciatives populars d’identificar amb colors les persones que poden ser al carrer per diversos tipus de necessitats. La veritat és que no hem de mirar al carrer sinó cap al balcó. Cap de nosaltres pot erigir-se en jutge des de la seva tribuna i fer-se policia de balcó. Penso que no és que es converteixin en policies sinó en petits dictadors que fan explotar la seva tensió des del balcó.
La situació de control i autoritarisme és completament inútil per fer front a una situació així. Les actuacions delatores d’aquests petits dictadors venen mogudes també pels seus judicis de valors i el que ells consideren o no tolerable. Per aconseguir que la gent es quedi a casa i compleixi el confinament cal que les seves condicions materials siguin suficients per permetre la vida en el si de la llar: és a dir, tenir suficients recursos.
No em puc oblidar tampoc dels abusos comesos per agents de l’autoritat, així com per la concessió de la seguretat pública a mans de militars. No són pocs els vídeos que corren per les xarxes que denuncien agressions, detencions arbitràries… I és que els drets no són per sempre. Es poden esmicolar en un moment. És per això que en nom de la salut pública no podem tolerar tampoc que se’ns faci seguiment per GPS, ni se’ns monitoritzi des del control social. Les mesures que adoptem per sortir de la crisi sanitària ens han de servir per fer-nos preguntes sobre com tenir processos de rendició de comptes: qui va erosionar la sanitat pública i va tancar plantes d’hospital senceres? Quines grans fortunes nacionals i estatals evadeixen impostos i posen en escac les nostres vides? Quines decisions s’han pres en nom de la seguretat? I moltes més.
No podem respondre quan tenim por. Hem d’exigir als nostres representants polítics que siguin servidors públics i que no es rendeixin a interessos privats. Ja hem vist que en les decisions polítiques ens hi va la vida.
