La víctima d’una agressió sexual davant del procediment judicial

Advocada i màster en atenció i prevenció de violències masclistesFa uns dies la regidora de la CUP Maria Rovira denunciava públicament una agressió masclista. A més de denunciar el seu cas, volia posar en relleu amb quina freqüència aquesta violència s’exerceix. Durant el 2014 va afectar un total de 25 milions de dones europees, segons l’Agència Europea de Drets Humans. L’estudi constata que els països del sud d’Europa denuncien un 50% menys que els del nord. Tot apunta que l’índex de denúncies augmenta amb polítiques d’igualtat més efectives i amb protocols específics per protegir les víctimes de violència masclista, tant en delictes de l’esfera pública com de l’íntima.

Els dies següents a la denúncia pública, de manera incomprensible, el centre del debat va deixar de ser la important xifra de delictes sexuals -a l’estat espanyol només es té coneixement d’un 20% del total dels que es cometen- i va passar a ser la percepció que la Maria va tenir del primer contacte amb les institucions: els agents del cos dels Mossos d’Esquadra.

Certament, no era el moment de generar aquest debat, però sí que l’hem de tenir. De fet, l’haurien d’incentivar les institucions per promocionar la protecció dels drets de les víctimes. Haurien de ser els tècnics i especialistes, juntament amb els nostres representants polítics, els qui analitzessin per què les dones no denuncien i posar-hi solució.

I és que la impressió de la Maria en veure un agent masculí immediatament després dels fets és del tot comprensible. De fet, diversos països europeus i nord-americans preveuen que el primer contacte sigui amb una psicòloga, per treballar la contenció emocional i preparar la víctima per al moment de la denúncia davant d’una agent femenina, si ho requereix. De la mateixa manera, els agents han de tenir una formació específica en perspectiva de gènere per evitar missatges revictimitzadors com els que va rebre: “¿No et va intentar robar? Perquè aleshores podríem posar que és un intent de furt amb violència i seria un delicte més greu”.

Diversos estudis apunten que el primer motiu per no denunciar és, precisament, que les víctimes seran qüestionades. No són estranys comentaris com “¿Vostè ja va tancar bé les cames?”, ni els judicis sense mampares, ni les hores d’espera davant la sala amb l’agressor a prop, ni el fet que la immensa majoria d’ordres d’allunyament siguin denegades, ni els testimonis que diuen que sempre saludava o els que diuen que no els calia violar perquè eren uns nois molt simpàtics.

El procediment judicial pot esdevenir completament traumàtic pel tractament que n’oferim els operadors jurídics, amb missatges que resten importància als fets o que prejutgen la víctima. De fet, tant és així que l’estudi criminològic de Mont i Miller indica que fins a un 70% de les dones que arriben a judici es penedeixen d’haver iniciat el procediment pel tracte rebut de les institucions.

En la mateixa línia, Page apunta la importància del primer contacte amb l’administració, en aquest cas, els agents dels Mossos d’Esquadra. La víctima necessita serenor i comoditat per relatar el fet traumàtic que acaba de patir. Per això cal destinar més recursos a la formació dels agents policials, en què és essencial la formació en victimologia.

D’aquesta manera s’evitaria que els procediments vinguin impregnats d’estereotips que condicionaran el resultat final del procés. Caldria repensar el sistema de denúncia en aquests delictes perquè la denúncia formal no fos el primer pas en un camí que serà llarg i difícil.

Professionals i opinadors hem de ser molt curosos perquè quan parlem de la Maria estem parlant també de totes aquelles dones que en el seu moment no van poder denunciar, per falta d’eines i recursos, i, alhora, estem desincentivant que les futures víctimes denunciïn. Les que vénen sabran que importarà poc o gens com se senten després d’haver sigut agredides; que posarem en dubte el seu relat perquè no s’ajusta a com ens han dit que passen aquestes coses; que valorarem si són bones víctimes, dòcils i obedients.

Hem de reconèixer les dones víctimes com a supervivents. Com a persones que han superat no només l’agressió sinó també la cursa d’obstacles del procediment judicial. Cal estar agraïts a les que han decidit posar rostre a un delicte que continua sent més estigmatitzador per a la víctima que per a l’agressor i respectar les que van decidir no iniciar cap procés.

Si no posem sobre la taula l’arrel d’aquesta violència estructural, mai guanyarem la partida de la igualtat.