D’això no en sé prou

QUAN FEIA DE TERTULIÀ m’adonava de com és de difícil admetre la ignorància. El format no admet gaire frases com “M’ho hauria de pensar” o “Doncs d’això no en sé prou”. Pel bé del ritme, per mantenir la cadira i per orgull personal, hi dius la teva sobre el que toca. L’estructura premia més la contundència que el dubte, i fomenta l’esquema dual de bàndols, sí o no.

Les tertúlies tenen virtuts, però comencen a provocar danys col·laterals fruit del seu domini mediàtic. No nego que regalin coneixement i reflexió. Però probablement aporten més lliçons sobre retòrica i esgrima dialèctica (incloent-hi la inevitable demagògia) que llum sobre els temes tractats.

Quan tothom tendeix a saber de tot de manera immediata i a defensar postures radicals amb una vehemència que si hi penses tres segons ja es veu que és excessiva, acaba tenint més pes l’art de discutir que el fons de la discussió. La sensació d’enriquiment que produeixen en escoltar-les és equívoca. Si les reconeixes com un aperitiu per entretenir les ganes de saber, i després busques el plat principal per satisfer-les, la dieta serà equilibrada, però si el substitueixen en exclusiva, la nutrició és desequilibrada. Hi ha més colorants i edulcorants i potenciadors de sabors i salses que no pas proteïnes.

El damnificat és el culte necessari a la saviesa. El respecte mínim als savis és admetre que no ho som. I que per aprofundir en el coneixement hi ha molts camins, però poques dreceres. Aprendre requereix humilitat i temps. Un savi pot resumir anys d’estudi en un bon llibre, però no serà curt. O en una bona conferència, però no serà de set minuts. I no tot s’entén sempre a la primera. I no tot permet estar-hi a favor o en contra. La saviesa, tan carregada de dubtes i matisos, seria una mala tertuliana.