L’esforç per ser una persona lliure

FA POC EM VAN PRESENTAR dient que sóc una persona lliure, i és de les vegades que m’he sentit més afalagat. Vaig desmentir-ho, i no per falsa modèstia ni res: què més voldria jo que ser una persona lliure. Però ho intento cada dia més.

Som en una societat poc lliure, amb moltes limitacions i obligacions. Hi ha poc respecte per la llibertat d’informació i d’opinió. Sí, ens podem dir de tot els uns als altres, més aviat anem sobrats d’insults i linxaments, però parlo del respecte en majúscules, el que permet teixir relacions interessants i intel·ligents i lliures des de la discrepància. Més aviat ens agrupem en bombolles dels nostres i fomentem comportaments gregaris.

A més, molta gent es veu obligada per sobreviure a mostrar-se servil, a no sortir del carril, a no tenir idees, a no ficar-se on no la demanen. Molts itineraris educatius o professionals o vitals premien més la resignació que la creativitat, l’immobilisme que el risc.

Vivim en una cultura que és més del càstig que de la confiança. Tothom sap com ho arreglaria tot en dos minuts, i sempre és igual: prohibint, escarmentant, posant càmeres, prenent mesures. Tenim por i exigim una mena de seguretat impossible i acceptem controls i els practiquem i ens empassem etiquetatges de l’altre, del diferent. En part no ens escandalitza que els governs espiïn el nostre correu perquè nosaltres espiem el de la parella o el dels fills.

Som presoners del què diran, volem agradar, temem molestar, ens hem cregut que és millor no ficar-se en problemes. I som massa esclaus dels nostres prejudicis, d’arguments que ens refermin el que pensem, més que realitats que ens facin dubtar.

Sí, m’agradaria ser una persona lliure, en un clima social més lliure i en una societat on no ens fes tanta por la llibertat.