Llicència per espiar

Per terra, mar i aire. Un cop més, hem comprovat com la barra lliure per vulnerar drets fonamentals no té cap límit quan es tracta de perseguir els adversaris i el fi sempre justifica els mitjans. Aquesta és la pràctica que hem tornat a veure amb la famosa operació Volhov, inspirada per l’equip de guionistes habituals, comandats pel tinent coronel Daniel Baena, i validada per un jutjat d’instrucció.

En aquest cas s’han superat tots els límits del que era imaginable perquè ningú no s’hauria pogut creure que una interlocutòria judicial utilitzés una conversa en què algú explica fantasies sobre el compromís de Rússia d’enviar deu mil soldats a defensar Catalunya quan es proclamés la independència. De fet, és tan increïble i fàcil de verificar que només es pot fer valer sabent que és un pretext per vestir una causa judicial coixa, que es vol mantenir per poder buscar altres coses.

Un altre exemple paradigmàtic d’això el trobem en la famosa causa del jutjat d'instrucció 13 de Barcelona, que va investigar dotzenes de persones suposadament relacionades amb l’organització del referèndum de l’1 d'Octubre. En aquella ocasió, la causa va començar amb una denúncia presentada al jutjat de guàrdia pel controvertit advocat Miguel Duran, que s’ha significat políticament en posicions de dreta extrema. Duran va agafar com a pretext una informació publicada en un diari on s’explicaven les estrafolàries intervencions del jutge Santi Vidal a propòsit de les dades fiscals dels catalans.

En aquella denúncia hi constaven el mateix Vidal i el jurista Carles Viver, que un temps després veurien com s’arxivarien les acusacions contra ells. Tanmateix, l’obertura d’aquella causa no tenia res de casual. Per investigar uns fets de transcendència escassa, es va decretar el secret de sumari durant vuit mesos sense que ningú no pogués saber-ne l’abast ni les diligències que es practicaven. Després vam veure que darrere aquella opaca actuació es van ordenar múltiples intervencions telefòniques i d’altres comunicacions, es van fer seguiments a persones i, finalment, la cosa va desembocar en els escorcolls del 20 de setembre del 2017 en dependències públiques, com la conselleria d’Economia, empreses i domicilis particulars, durant els qual es van fer una vintena de detencions. Era el preludi per apuntalar una abusiva acusació de sedició que poques setmanes després portaria Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó, i que va servir per elaborar centenars d’atestats policials, també apadrinats pel mateix tinent coronel Baena, farcits de relats inventats i de conclusions absurdes, que van ser la base de l’acusació i posterior condemna dels que vam seure al banc dels acusats del Tribunal Suprem durant el judici del Procés.

En la causa del 13, la Guàrdia Civil va acumular prop de deu mil hores de gravacions telefòniques, amb infinitat de converses privades dels investigats amb les seves famílies i les seves amistats. Entre les converses del tot alienes a la investigació de fets presumptament delictius n’hi havia moltes de vinculades a la legítima activitat política de les persones espiades amb mandat judicial.

La història es torna a repetir amb l'operació Volhov. Amb el pretext d’unes converses absurdes sobre Rússia, el jutjat ha regirat cel i terra i ha tornat a activar la maquinària, ara per perseguir els anomenats empresaris del Procés. També sota el paraigua del secret de sumari s’han fet intervencions telefòniques que després anem llegint per fascicles, convenientment administrades per desprestigiar-ne els protagonistes i el moviment polític que puguin representar.

Entre aquestes converses hi apareixen altres temes que no tenen res a veure amb el procés d’independència ni amb els delictes que pretesament s’investiguen, que només afecten l’activitat professional d’algunes persones i sobre les quals ja donaran al jutge les explicacions que hagin de donar. Però el més greu de tot és el safareig que es fa amb converses privades de caràcter purament polític i personal, que només serveixen per alimentar rancúnies i desconfiances. I això sense saber tot el que s’ha gravat i no s’ha filtrat als mitjans però s'aprofita per infiltrar-se en els espais més íntims dels adversaris polítics.

En el país de Villarejo hi ha llicència per espiar. Massa vegades hem vist com els que maneguen els ressorts de les clavegueres utilitzen tots els mitjans lícits i il·lícits per destruir els adversaris, fer-los xantatge o degradar-los públicament. Potser ja no ho recordem, però fa pocs mesos vam saber que el president del Parlament i el guanyador de les eleccions municipals a Barcelona, Ernest Maragall, van ser víctimes del programa Pegasus, una eina d’espionatge només a l’abast dels estats. Aquestes pràctiques abusives són més pròpies d’un estat policial que d’un estat de dret, i ningú dels que hi podrien posar remei fa res per impedir-les.