La memòria com a antídot
Advocat, exconseller de JustíciaFa exactament un any que el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, que va declarar la nul·litat de 66.590 judicis fets entre el 1938 i el 1978. Durant els anys de dictadura, les autoritats franquistes van desplegar molts mecanismes de repressió contra totes aquelles persones considerades enemigues del règim per raó de la seva afiliació política, sindical o associativa o per les seves idees o creences. Era una legalitat formal que no tenia res a veure amb la justícia ni amb el respecte als drets civils i polítics.
Passats quasi 40 anys, era una assignatura pendent esmenar aquesta pàgina negra de la història. Tot i que el dany i el dolor causats per penes de presó i per condemnes a mort sigui irreparable, les víctimes i les seves famílies mereixien que, d’una manera oficial, quedessin sense efecte totes aquelles sentències. La publicació amb noms i cognoms de totes les causes judicials i l’emissió del certificat individual per part del govern de Catalunya que n’acredita l’anul·lació són el testimoni material d’aquesta reparació.
En els darrers mesos són incomptables les mostres de gratitud rebudes per l’aprovació d’aquesta llei. Moltes famílies han sabut ara que l’avi, el besavi o l’oncle havien estat processats per les seves idees o per la seva activitat política. La llei de reparació jurídica ha posat llum a anys de foscor i ha posat veu a anys de silenci, i ha impedit que les víctimes quedessin devorades per l’oblit. La recuperació de la memòria històrica no és un acte de nostàlgia; és un acte de justícia per reivindicar la dignitat de totes aquelles persones que han estat silenciades per la força i per la repressió.
Durant la darrera legislatura, amb el lideratge del conseller Raül Romeva, es va donar un nou impuls a la feina iniciada l’any 2004 amb el pla d’obertura de fosses i el 2007 amb la creació del Memorial Democràtic. A Catalunya hi ha localitzades 503 fosses de la Guerra Civil que, de mica en mica, es van obrint per recuperar els cossos sepultats. I gràcies al Programa d’Identificació Genètica, que creua perfils d’ADN, ha de ser possible poder retornar a moltes famílies les restes dels éssers estimats que havien desaparegut i mai van poder acomiadar com es mereixien. Ara la consellera de Justícia, Ester Capella, agafa el testimoni per continuar la feina i fa un pas més anunciant una llei integral de la memòria que, entre altres objectius, permetrà eliminar de l’espai públic les referències a la simbologia franquista i crear una comissió de la veritat per quantificar els crims de lesa humanitat.
Ha estat necessari posar rostre a les víctimes i entendre que cadascuna té una història al darrere per comprendre que les polítiques de memòria no són per remoure el passat des de la nostàlgia ni la rancúnia sinó per fer justícia. Calia humanitzar les víctimes, treure-les de l’oblit per evitar més glòria de la part vencedora de la Guerra Civil.
La convicció que ha demostrat Catalunya en l’impuls de la recuperació de la memòria democràtica i la reparació de les víctimes contrasta molt amb la tebior i la indiferència dels governs espanyols. Ara, a remolc de les iniciatives consolidades a Catalunya, el govern espanyol ha expressat el propòsit d’anul·lar alguns judicis del franquisme i de retirar el cos de Franco del Valle de los Caídos. Veurem en què es concreta tot plegat, però mentrestant la Fundación Francisco Franco, que exalta la figura del dictador, no ha deixat de rebre subvencions i la Falange Española continua essent un partit legal.
Després de 40 anys de Constitució ha estat impossible poder jutjar cap dels crims del franquisme. I quan la jutge argentina María Servini, emparada per les regles de la justícia universal, ha volgut investigar les atrocitats comeses per torturadors franquistes o els assassinats de Lorca o Puig Antich, sempre ha trobat el mur inexpugnable de les autoritats espanyoles.
La maduresa en l’àmbit de la memòria és un termòmetre de la qualitat democràtica d’un país. Mirar el passat amb por i recel és el que impedeix tancar les ferides dels que han patit en silenci i amb incomprensió. Però tan important com això és entendre que hi ha coses que no han de passar mai més. L’auge de la ultradreta, dels populismes i dels moviments totalitaris que guanyen terreny en molts països d’Europa és un motiu més per posar en valor les polítiques de memòria i explicar a les noves generacions que són el millor antídot contra les guerres, els camps d’internament o l’exili.
