Pensions: el sudoku impossible

Advocat, exconseller de JustíciaNo cal ser gaire clarivident per endevinar que un dels temes que centraran l’atenció de tothom en la propera dècada serà el futur del sistema de pensions i la seva viabilitat. I cada vegada entendrem millor que aquest és un debat que afecta més les generacions joves que aquelles persones que ja són pensionistes o que ho seran els propers anys.

Evidentment, la prioritat immediata és garantir unes pensions dignes per a les persones jubilades, que any rere any estan perdent poder adquisitiu. El 2017, l’import mitjà de les pensions de jubilació a Catalunya era de 1.047 euros, amb una pensió mitjana per als homes de 1.317,73 euros i de 777,50 euros per a les dones. Des del 2010, el milió i mig de pensionistes catalans s’han empobrit; tenen un 6% menys de diners perquè els increments testimonials del 0,25% s’han quedat molt lluny de compensar les pujades de la inflació. De fet, fa molt pocs dies, el Fons Monetari Internacional va alertar l’estat espanyol que una mesura tan elemental com incrementar les pensions al mateix ritme que l’IPC fa perillar la sostenibilitat financera del sistema. Fets com aquest demostren com és de sensible aquesta qüestió.

Tothom comparteix que les pensions actuals han de millorar, però aquest és només un debat de present. No pensar en les generacions més joves seria mirar el dit en lloc de mirar la lluna. El debat de fons té a veure amb la sostenibilitat del sistema per saber com s’ho faran els que van néixer després del 'baby boom' i que ara tenen 40 anys o menys per cobrar una pensió. Les dades demogràfiques i les grans magnituds econòmiques mostren un escenari que no quadra.

Per fortuna, l’esperança de vida, que avui a Catalunya és de 83,6 anys, continua creixent. Les previsions assenyalen que cada dècada s’allargarà un any més. Si això ho posem en relació amb el fet de tenir una de les taxes de natalitat més baixes del món, només 1,31 fills per dona, i un escenari en què les defuncions superen els naixements, ens dibuixa un panorama de desequilibri entre el nombre de pensionistes i la població activa que haurà de proveir els ingressos de les pensions. La piràmide d’edat ja no és una piràmide; ara té forma de guardiola.

I parlant de guardioles, és sabut que la de les pensions està buida. En cinc anys, el govern de Rajoy va gastar els 66.000 milions d’euros del fons de reserva de la Seguretat social i per fer front a la factura de les pensions del 2017 i el 2018 va sol·licitar un préstec de 25.000 milions addicionals. Pagar les pensions amb endeutament no és una mesura tranquil·litzadora, i menys encara quan sabem que l’estat espanyol ha registrat un rècord històric de deute, que ja supera els 1,14 bilions d’euros. La previsible pujada dels tipus d’interès, ara en mínims, serà una tensió afegida.

Qualsevol govern tindrà com a prioritat pagar les pensions perquè no fer-ho ens abocaria a una crisi social ingestionable. I com que tindrem una societat més envellida, que viurà més anys i requerirà una despesa més gran en salut i dependència, si no es fa res, això anirà en detriment d’altres serveis i polítiques públiques.

Les generacions més joves tenen dret a saber com es pagaran les seves pensions i per això hem d’exigir un debat sincer sobre aquesta qüestió. ¿Ens apujaran els impostos i les cotitzacions o ens retallaran els serveis i les prestacions? ¿Ens allargaran l’edat de jubilació o enduriran els criteris d’accés? ¿O ho faran tot a la vegada?

No ens podem resignar a ser espectadors d’aquesta dinàmica diabòlica. Els canvis estructurals passen per acabar amb la precarietat laboral i els salaris de misèria. Amb unes bases de cotització més altes podrem pagar les pensions futures, tindrem més oportunitats i podrem revertir la baixa natalitat, que ens afebleix com a estructura social. La millor manera de garantir el futur del sistema de pensions és prioritzar les polítiques que ens encaminin a una economia més sòlida, amb més valor afegit. Més inversió en educació, més inversió en recerca i en transferència tecnològica per aplicar els avenços, una política industrial que ens faci menys vulnerables a les crisis cícliques, una aposta decidida per la digitalització en tots els àmbits o una fiscalitat adequada als canvis tecnològics i a l'auge dels robots han de ser les bases que assegurin els recursos futurs de l’estat del benestar.

Intentar fer viable el sistema de pensions sense millorar els salaris o sense corregir el desequilibri demogràfic és un sudoku impossible de quadrar. Anirem en la bona direcció quan les generacions més joves entenguin que el debat sobre les pensions és un tema que els afecta de ple.