L'antirealitat de Carlos Pazos

BarcelonaAmb la seva ironia i el seu sentit de l'humor tan propis, Carlos Pazos es pregunta ¿Y yo qué coño pinto?, com diuen els títols de dues obres de l'exposició que l'artista té en cartell a la Galeria ADN de Barcelona (Mallorca, 205; fins al 22 d'agost). Amb elles Pazos aborda temàtiques recurrents en la seva trajectòria, com l'art i la tasca i el paper de l'artista. També el debat entre la baixa i l'alta cultura, ja que una d'aquestes obres inclou, entre d'altres, la imatge lenticular d'un gat com els que es poden trobar als basars xinesos, i l'altra una col·lecció de llibres de pintura. No són les úniques reflexions artístiques explícites que hi ha a l'exposició: Dadú és una altra imatge lenticular en què es pot triar entre els rostres de dos artistes tan diferents com Salvador Dalí i Marcel Duchamp, i Simulacro de pintura al fuego de Yves Klein realizada con mierda de artista ja ho diu tot amb el títol. L'objectiu de l'artista amb els seus treballs és, com diu ell mateix, "construir antirealitat en un moment que l'art s'ha convertit en pur document i un assaig sociològic primet".

Al text de presentació de la mostra, Pazos diu d'ell mateix que va ser "un adolescent obstinat en ser Peter Pan disfressat d'Elvis Presley": "Vaig abandonar la idea de dedicar-me al rock'n'roll, convençut del meu escàs talent per aquesta sublim matèria". I no volia tenir la sensació de dedicar-se "a alguna cosa que respongués a la concepció de treball". Ara, malgrat que diu que s'ha volgut aturar, segueix plenament en actiu tant en el vessant artístic i com d'escriptor. "Ja tinc una edat en la qual m’he parat, les obres són coses noves, però el meu discurs és circular, sempre dono voltes a les mateixes històries, que tenen a veure amb el record, la nostàlgia i la malenconia. És una cosa molt sentimental", explica. Precisament la mostra, que porta per títol Interrogants suspesos o Déjà vu?, és una celebració de la seva primera exposició a la sala de l'Ateneu Barcelonès, amb més de 40 dibuixos i collages dels quals van escriure positivament els crítics Rafael Santos Torroella i Alexandre Cirici Pellicer.

"He volgut fer un repàs de records d'aquell moment, de quins eren els dubtes que em plantejava, i també volia recordar els ambients en què vaig començar a treballar", explica Pazos. Les peces exposades reflecteixen diversos moments de la seva trajectòria: n'hi ha que va concebre aleshores però que no va realitzar perquè no tenia gaires diners, i unes altres obres, algunes de les quals són inèdites, que completen aquest discurs retrospectiu. Una altra raó per la qual no les va fer és perquè s’haurien malentès perquè s’haurien vist com “una còpia” o, en el cas d'una peça sobre l'art de Bruce Nauman, “un remake”. Les referències a les grans figures de les últimes dècades no s'acaben aquí, ja que unes altres obres són un homenatge a George Maciunas com a membre fundador del grup Fluxus, i en una tercera hi participa Esther Ferrer recitant un text de Tama Janowitz, l'autora d'Esclaus de Nova York i una de les veus que va narrar els excessos de la dècada dels 80 amb altres escriptors com Bret Easton Ellis.

La instal·lació Diumenge ratllat recorda el moment que l'artista va començar a fer art: inclou un titella de Cantinflas, un disc dels Beatles i unes velles postals amb instruccions de postures eròtiques, i evoca el primer taller que va tenir al terrat de la casa dels pares. Carlos Pazos viu entre París i Barcelona, i els materials de moltes d'aquestes peces són troballes en vide-greniers [vendes de garatge] parisenques. "Pots trobar-hi meravelles –explica–. No saps mai què pot sortir d’un traster, d’unes golfes. No ho faig servir tot d’immediat, i a vegades vaig construint la història a partir d’un objecte, el tinc situat en un discurs, després moltes vegades en trobo un altre per acompanyar-lo i d’alguna manera seguir escrivint. Altres vegades no el trobo, però si sé quin aniria bé, el vaig a buscar. Si no el faig servir es queden en una mena de purgatori, esperant. Totes les cases són estudis i són magatzems".

També ho explica literàriament al seu últim llibre, Filigranas y mamporros (Tinta Invisible Edicions): "Sobresalto cada vez que una imagen, objeto o atuendo del mundo vivido salta a la vista, aguijoneando mi memoria", diu una de les anotacions d'aquest recull, que també inclou reflexions com ara el poc interès que té pel futur i la sensació d'estar vivint permanentment per "reconstruir un film, un souvenir del passat". De fet, l'escriptura va ser una de les principals ocupacions de Carlos Pazos durant el llarg confinament de la primavera pandèmica. "El meu dia a dia són les llibretes, els apunts, l'escriptura i el dibuix", conclou.