Carlota Olcina: “M’agrada jugar amb l’aparença fràgil però que es vegi duresa al darrere”

BarcelonaParla amb passió i els gestos, generosos, l’acompanyen: sovint es posa una mà a la base del coll, com si els dits haguessin de collir les paraules des de dins. Carlota Olcina és la Silvana a Merlí, un personatge directe i seductor, en línia amb altres rols que ha interpretat al cinema, el teatre o la televisió.

Com et va arribar el paper?

Doncs amb una trucada de la meva representant, explicant-me que l’havien telefonat per saber si hi estava disposada i disponible. Era al gener, mentre era a les Canàries, fent gira de l’obra Incendis.

Quant de temps vas trigar a decidir-te?

Ui, va ser un sí rotund. Tenia moltes ganes de treballar a casa i en aquest projecte. Però s’havia de compaginar amb la gira del teatre, i finalment ho vam poder resoldre. Però no tenia cap dubte sobre si fer-ho o no: és d’aquestes coses que ho sents com un impuls. Altres vegades vols llegir coses o preguntar abans... no va ser el cas.

Quan feies de Clara, a Nit i dia, el guionista Lluís Arcarazo et va dir que prenguessis Inés Arrimadas com a referència. Quina política podria ser el motllo per a la Silvana?

[Riu.] No ho sé, no en tinc ni idea! Vaig tenir una conversa amb l’Eduard Cortés, el director de Merlí, i me’l va explicar molt, el personatge. Però no vam posar ningú real com a referència.

¿Potser de la CUP, per com busca la proximitat i pel seu caràcter impetuós?

Potser sí, potser sí, però té cops amagats que ja anirem veient...

En què se t’assembla la Silvana?

A veure, quan fas un personatge sempre hi ha molt de tu. Parteix i neix de tu. No et puc enganyar tant per fer-ho des d’un lloc que no soc jo. Perquè si jo no em crec el meu personatge, tampoc ho faràs tu. I com que m’agrada treballar des de la veritat, aquesta veritat la reculls des de dins teu. La Silvana té de mi moltíssimes coses, però és en els detalls on es diferencia i en les seves circumstàncies. Sovint t’agafen per a personatges en què saben que pots aportar moltes coses, perquè és a prop teu. Però altres vegades, i també és molt interessant, t’agafen perquè justament des d’una posició més allunyada saben que podràs aportar-hi alguna cosa interessant.

¿Com la definiries, en el que se t’assembla?

És una persona fresca, energètica. No és intensa, és més aviat lleugera. Intento ser lleugera en aquesta vida, ho prefereixo, encara que costi perquè no ens ho posen fàcil. I després hi ha aquesta cosa de l’aparença. Suposo que tinc una aparença més juvenil i càndida, però això ho pots jugar de moltes maneres. Puc semblar una alumna, en un moment donat, però tinc 34 anys i puc ser també una professora. L’ambigüitat m’agrada: jugar amb l’aparença de fràgil però que es vegi molta duresa al darrere.

¿I construeixes el personatge per instint o cerebralment?

Jo sempre treballo des del text. Necessito ancorar el personatge al text, arrapar-lo. Però funciono molt per instint. És després, que reflexiones i ho aprofundeixes: ho madures. Perquè també soc mental. Sense el desordre no hi ha ordre: es necessiten.

¿Com és treballar amb Francesc Orella, tenint en compte la seva presència escènica i que encarna un personatge d’ego gegant?

Jo ja havia treballat amb ell, fa tres anys, a La Villarroel, en un text de Manuel Dueso. I, esclar, és genial tornar a fer un projecte bestial. Tot i la bestialitat talentosa que té, al mateix temps és molt fàcil treballar-hi. I molt divertit.

I amb els nanos?

Em van fer una acollida brutal. Fa respecte, eh? La primera classe que havia de fer la Silvana, amb trenta alumnes, doncs era com preparar una petita obra de teatre de sala alternativa, amb el públic a tocar. Cadascú té el seu propi món, però és un equip increïble: intel·ligents, sans, generosos, sensibles... Va ser molt fàcil. I això s’acaba notant en pantalla.

Merlí ha estat acusada de masclisme. Com ho vius, això?

Sé que s’ha comentat... Jo vaig veure les dues temporades abans de començar, però m’ho mirava des d’un altre lloc, construint el personatge. En tot cas, entenc que la Silvana hi ha entrat per trencar els esquemes. El personatge de Merlí potser sí que és masclista, però així el públic es pot adonar de quina merda que és ser masclista. I això, en tot cas, no converteix la sèrie en masclista: ho és el personatge, perquè és l’efecte mirall d’una societat que, efectivament, és masclista

Al teatre i a la televisió t’acostumen a donar papers passionals, que viuen grans històries d’amor. Quan plegues, ¿la vida quotidiana no pot acabar semblant poca cosa?

Doncs passa... i tant que passa. Acabes un projecte que t’ha tingut cinc mesos allà capbussada i amb intensitat plena, i sents un buit. I, esclar, fins que no vaig entendre això, pensava que estava boja.