Carme Giralt: un guardó a les lluites compartides
“Em semblava que calia salvar per les paraules tot allò que la història, la Història gran, o sigui la dels homes, havia fet imprecís, havia condemnat o idealitzat”.
Montserrat Roig escrivia aquesta frase a 'L’hora violeta', aixecant-se contra la invisibilització del paper de les dones en la història. I és ben oportuna ara que han guardonat amb la Creu de Sant Jordi l’estimada i admirada Carme Giralt i Rosés, juntament amb altres dones referents, i s'han reconegut així moltes coses.
Perquè guardonant la Carme es reconeix primer de tot la forta contribució educativa i social de l’escoltisme. En particular, el compromís de les persones que des del moviment escolta i guia, en els foscos anys de la dictadura feixista, van plantar tantíssimes llavors de democràcia, de convivència, de llibertat i de responsabilitat. Amb ella també es reconeix la implicació de tanta gent jove, ahir i avui: la Carme va fundar un agrupament laic al Masnou amb només setze anys, a finals dels 50, i posteriorment va participar en la unificació de l’escoltisme laic, va presidir Escoltes Catalans i va representar internacionalment l’escoltisme i guiatge català.
Les tantes llavors plantades per l’escoltisme, de les quals moltes i molts som fruit, han estat fecundes i han ajudat a dibuixar la societat que volem. En particular, com explicava Marta Mata, les llavors de l’escoltisme van alimentar tant els moviments de renovació pedagògica com els col·lectius polítics que lluitaven per la democràcia i la justícia social i pel restabliment de les institucions nacionals. Potser, justament, va ser així perquè l’escoltisme parteix d’una visió optimista sobre el futur, des de l’esperança que la gent jove, empoderada, pugui construir un demà diferent.
Per això, el guardó de la Carme també reconeix la feina d’aquelles generacions que als anys 60 van crear escoles fent renéixer la tradició de renovació pedagògica de l’Escola Nova que el feixisme havia volgut destruir. Amb 29 anys, la Carme fundava l’Escola Bergantí al Masnou, una escola respectuosa amb l’infant, coeducativa, d’aprenentatge actiu, emancipadora i compromesa amb la millora personal i social i amb el país, que no per casualitat va crear quan estava embarassada: l’escola desitjada és l’escola on voldríem dur els nostres fills.
Amb aquest guardó es reconeix alhora una àmplia generació de persones que van estendre el seu compromís cívic al compromís polític, perquè amb els primers ajuntaments democràtics la Carme va ser tinent d’alcaldia i única regidora del Masnou. Una generació, aquella, que des de la militància antifranquista, la lluita per les llibertats nacionals i socials i pel restabliment de les institucions democràtiques va voler superar el mal fet per cinc dècades d’autoritarisme dictatorial, exili, repressió, injustícies i adoctrinament. I que avui, quatre dècades després, ha de veure policies pegant a votants i tot el govern de la Generalitat, la presidenta del Parlament i els màxims dirigents associatius a la presó o a l’exili.
Però per sobre de tot, amb el guardó a la Carme Giralt, abanderada de la coeducació, i també guardonant la Mercè Otero i la Fina Rubio, i la Montserrat Andreu, la Montserrat Juvanteny i la Núria Marín, es reconeix la doble contribució, el doble esforç, que tantes dones han fet a la societat catalana: sumant a totes les altres lluites el seu treball incansable per la igualtat de gènere i per una coeducació que superi la inèrcia del privilegi masculí. En les lluites compartides d’aquest últim mig segle, els homes han estat les grans cares conegudes, i no és fàcil assumir que en moltíssims casos no ha estat per mèrits propis, sinó per un biaix social que privilegia els homes per sobre de les dones. Per això, com diu la Marina Subirats, és fonamental una coeducació que provoqui un canvi cultural, que trenqui l’androcentrisme i els models estereotipats de gènere, valori per igual les aportacions dels homes i de les dones, i ajudi a una nova construcció del gènere i de l’orientació sexual, sense discriminacions. Acompanyant els qui han de deixar la posició de privilegi i empoderant les fins ara invisibilitzades.
La Història dels homes, que deia Roig, ens va amagar les Carmes Giralt. I avui, amb els guardons a aquestes mestres i activistes que tant ens han ensenyat a través del seu compromís, de la seva lluita i del seu exemple, humilment, tots nosaltres aprenem.