Carta a Àlex Ollé: "La Fura i la ferida del llaç groc"
PeriodistaL’estat espanyol, encara que no ho sembli, se sent en una situació d’extrema fragilitat. Sap que disposa de la força, però no està segur que tingui la raó. El llaç groc burxa, precisament, en aquesta ferida. Per això, desperta reaccions tan extemporànies com la que vau patir La Fura dels Baus, dimecres a Madrid.
Resum ràpid dels fets que tu, Àlex Ollé, director artístic de La Fura, coneixes perfectament: inauguració de la temporada al Teatro Real. Hi ha una llotja que només s’ocupa quan venen els reis. Arriben Felip i Letícia, el públic dret els ovaciona, sona l’himne d’Espanya, coronat per més aplaudiments al final. Quan acaba la representació de 'Faust', sortiu tota la companyia a saludar. A dalt de l’escenari hi deu haver setanta persones. Només dues –l’escenògraf Alfons Flores i el figurinista Lluc Castells– porten un llaç groc a la solapa. Xiulets, crits de 'Fuera, fuera', els reis que suspenen la visita programada als vostres camerinos i tu que puges a disculpar-te amb ses majestats. L’endemà escrius una carta demanant perdó per “uns fets desafortunats i fora de lloc” –no l’escridassada del públic, sinó els llaços– i esperant que això no afecti el nom de La Fura, perquè l’Alfons i el Lluc “només” són col·laboradors de la companyia.
Podem parlar de què diuen aquests fets de La Fura dels Baus, de qui us ha vist i qui us veu, d’on han quedat la llibertat i la transgressió que han acompanyat el vostre talent excepcional durant tots aquests anys; sí, en podem parlar, però encara és més desolador imaginar totes les pressions rebudes perquè hagis hagut de córrer a demanar perdó, tot el negoci que se us en anava enlaire per la intransigència d’una societat que ha vist i escoltat tot tipus de reivindicacions, pancartes i manifestos a dalt d’un escenari i ara no tolera que seixanta-vuit persones no portin llaços grocs i dues sí.
El llaç els incomoda perquè els posa davant del mirall i no s’acaben d’agradar. Prefereixen una estelada que un llaç. Perquè el llaç parla d’ells. De si han tingut la reacció més democràtica possible a la demanda sostinguda i majoritària de milions de catalans. Saben que no ho estan fent del tot bé, però hi ha un valor suprem a preservar. Per celebrar un referèndum, no es poden violentar les lleis. Per la unitat d’Espanya, sí. Per això, volen erradicar el llaç groc de la seva vista. És desolador pensar que ningú demanarà perdó perquè els presos polítics portin un any tancats i, en canvi, us facin genuflexionar –també a La Fura– si voleu continuar treballant a Madrid. Per dos tristos llaços.
P.D. No conec cap persona, col·lectiu o empresa que hagi obligat a ningú a dur un llaç groc. Portar-lo és un gest voluntari. El que és una imposició és arrancar-los, bé sigui amb cúters i navalles o amb pressions soterrades i econòmicament doloroses.
