Carta a la meva família, en especial a la meva mare
Estimada família, estimada mare, avui ja fa una colla de dies que he superat els de l’engarjolada passada. Avui porto 50 dies + 32 del novembre = 82 dies. És el primer pensament en despertar-me: “Un dia més”.
Us vaig dir que havíem de perseverar, que aquesta vegada seria més llarg, i de moment es confirmen els mals auguris. Estic ferma, com has estat tu, mare, en totes les dificultats i males passades que t’ha portat la vida durant els teus 86 anys. Penso en la mort del pare, tan jove com era, i d’en Joan, el teu estimat fill. Aquesta vegada, com sempre hem fet, la família està molt unida i crec que això t’ha de fer sentir orgullosa. Sempre he admirat la teva resiliència, he admirat com has acceptat els esdeveniments i has sigut capaç de superar-los traient força i energia de tu mateixa, però sobretot del teu gran cor.
Que jo sigui a la presó sé que és un cop dur per a tu. Però també sé que estàs convençuda que no hi hauria de ser ni jo ni cap dels meus companys presos. Sempre ens has educat en la llibertat ideològica i en el dret a la llibertat d’opinió i expressió. La nostra família ha estat un matriarcat al teu voltant, on ens has ensenyat que el respecte, l’amor als altres, el diàleg i la bona convivència pel bé general havien de ser els nostres principis. Per això tens tantes amigues i som una família estimada al municipi i per qui ens coneix -i ara em diuen que les mostres de suport no paren...
Tant jo com la meva germana -que ara s’ha bolcat en la visualització de la injustícia del nostre empresonament- hem intentat seguir el teu exemple en l’educació dels nostres fills, Bep, Pau i Isarn.
Et dic tot això perquè, en aquests moments que l’enyorança és el principi que ens regeix, siguis forta. Que continuïs cuidant, com has fet sempre, a tothom, però sobretot cuida’t a tu mateixa. Mare, et necessito ferma, decidida i contenta -malgrat la meva absència física- perquè has de saber que m’han privat de llibertat, però no de pensament ni de sentiments i, per tant, el meu cor i el meu cap són amb tots vosaltres.
En les darreres declaracions davant el jutge Llarena he sigut clara i contundent, no hi ha hagut violència més enllà de la de la policia l’1-O. Som un sol poble unit i pacífic. Perseverant. I tot el que hem fet ha sigut seguir el mandat popular del 27-S, de la sobirania del Parlament i emmarcat en el dret a la llibertat ideològica, a la llibertat d’expressió i opinió i el dret a la llibertat política, incloent-hi la dissidència. De fet, allò que ens has ensenyat tu sempre en el dia a dia: treballar pel bé general i per millorar el nostre entorn, fet pel qual, igual que tu vas ser mestra durant tants anys, tant la Montse, la meva germana, mestra i pedagoga, com jo, mestra i psicopedagoga, hem volgut seguir el teu camí treballant cada dia per deixar el nostre petit granet de sorra procurant fer un món una mica millor, com tu ens has ensenyat.
Mare, estic segura que podrem demostrar que res del que ens acusen, ni rebel·lió, ni malversació, són delictes certs en la nostra causa. I que aquest empresonament preventiu és simplement per motius polítics. Per això, perseverem i ho viurem amb màxima dignitat i paciència.
Espero el vis-a-vis mensual per abraçar-te i petonejar-vos a tots i desitjo que aviat puguem gaudir junts tota la família de dies alegres i feliços. Mentrestant, sapigueu que, encara que no hi soc, penso en vosaltres, i que el millor que podeu fer per mi és cuidar-vos i estimar-vos com sempre.
Un petó per a tots!