El cas Pujol ha perjudicat el Procés?
Periodista i historiador“Si lo contases todo, salvarías a España", va dir el 20 de novembre del 2012 Jorge Moragas -aleshores cap de gabinet de Mariano Rajoy- a Victoria Álvarez per SMS. El missatge volia animar l’exparella sentimental de Jordi Pujol Ferrusola a explicar el que sabia de la fortuna d’aquest últim, cosa que va fer. Al voltant d’un any i mig després, el 25 de juliol del 2014, l’expresident Jordi Pujol va admetre públicament que no havia regularitzat una herència del seu pare, mort el 1980. Els dos escàndols van ser el preludi d’una cadena de fets que va acabar amb la desfilada dels Pujol-Ferrusola pels tribunals i el primogènit empresonat. A les portes de l’1-O i el dia de l’efemèride, ¿en quina mesura el cas Pujol ha afectat el secessionisme?
Si examinem els resultats dels comicis al Parlament de Catalunya veiem que el vot global als partits que han format el bloc secessionista entre les eleccions del 2010 i el 2015 s’ha mantingut gairebé idèntic, tot i l’escissió d’UDC. El 2010 CiU, ERC i SI (Solidaritat per la Independència) sumaven el 48,7%, i el 2012 i el 2015 aglutinaven el 47,8% -substituint SI per la CUP-, malgrat l’augment de la participació.
Estimular el vot a la CUP
Estimular el vot a la CUPDels resultats de les eleccions al Congrés de Diputats del 2015 i el 2016 se’n pot deduir que l’afer Pujol possiblement contribueix al declivi de CDC i al descens del vot secessionista. Així, Convergència passa de primera força catalana a quarta -darrere els comuns, ERC i el PSC-. Però a la vegada el vot independentista, que percentualment es manté, es radicalitza desplaçant-se cap a ERC.
Quines conclusions es poden treure d’aquestes dades? A les eleccions catalanes el secessionisme creix en termes absoluts i es manté percentualment. Per tant, fins a les eleccions del 27-S del 2015 el cas Pujol no s’hauria traduït en una pèrdua significativa de suports, però podria haver estimulat el vot a la CUP com a garant del procés davant la malfiança que podia generar Convergència.
En canvi, als comicis a les Corts espanyoles del 2015 i el 2016, el bloc independentista queda molt lluny dels resultats del 27-S: passa d’un 47,8% a un 32% del vot -en perd més de 850.000-. En aquests resultats hi influeixen diversos factors que transcendeixen el cas Pujol: el caràcter espanyol dels comicis, la irrupció dels comuns, la no participació de la CUP, les dificultats per establir un pacte entre la CUP i JxSí per investir el president, o els afers judicials de CDC. En aquest marc CDC-DL va perdre el grup propi al Congrés i ERC va aplegar el gruix del vot independentista. Però si mirem els resultats en relació a les eleccions del 2011 constatem que el bloc CDC-ERC retrocedeix en vot absolut de manera matisada: els 1.260.545 vots del 2011 passen a 1.115.722 el 2016. Aparentment en perd 144.823, però si tenim en compte que Unió en va assolir 65.388 el 2015, veiem que en termes absoluts entre el 2011 i el 2016 la pèrdua global és de 79.435 vots.
En síntesi, el cas Pujol ha pogut tenir un doble efecte en el secessionisme. D’una banda, ha pogut limitar el vot independentista als comicis al Congrés en un grau difícil d’escatir. De l’altra, ha contribuït a radicalitzar l’independentisme: en la mesura que CDC decau, ERC esdevé l’actor majoritari i la CUP té un protagonisme decisori. Aquesta dinàmica podria estar influïda tant per l’afany de fer taula rasa de l’autonomisme, ja que s’associa l’erradicació de la corrupció amb la creació d’un estat nou, com pel fet que l’afer Pujol emergeix amb un rerefons d’operació d’estat. Possiblement Oriol Junqueras va recollir aquest clima d’opinió el setembre del 2014 afirmant que “el règim autonòmic ha contaminat la casta política catalana” i va apuntar que es podia fer una regeneració amb “la construcció d’un nou país”. L’escàndol, doncs, reforçaria l’escenari del “xoc de trens” sense “salvar a España”, com palesa la convocatòria de l’1-O.
