La casa Pujol
En una setmana de gran intensitat informativa, poden haver quedat en segon pla les imatges de l’esfondrament de la casa Pujol, destinades a sobreviure a molts esdeveniments que ara semblen més importants. La policia entrant al domicili del matrimoni Pujol-Ferrusola, per escorcollar l’habitació del fill, un nen milionari de 57 anys refugiat a casa dels pares. I dues figures ancianes que ara semblen diminutes i fa un no res inspiraven el respecte i temor propis dels amos del país, Jordi Pujol i la seva esposa, pujant a un cotxe, entre càmeres i periodistes que ja no se’ls miren com abans. Així es veu avui la família que es va creure que Catalunya era seva.
El país trigarà a pair aquesta història. Tots plegats tenim una gran capacitat d’amnèsia. Quan Jordi Pujol, l’estiu de l’any passat, va fer la famosa declaració autoinculpatòria que pretenia exculpar els seus fills, molts votants incondicionals seus van sentir una dolorosa decepció. Però el procés sobiranista anava amunt i no es podia permetre que això ho espatllés. Mentre a Madrid ja cantaven les absoltes al sobiranisme, va arribar l’11 de setembre com si no hagués passat res. Qualsevol hauria dit que el pujolisme era la prehistòria. Però el cas Pujol rebrota cíclicament, com un artefacte de successives explosions retardades.
Aquesta història de promiscuïtat entre una família i una part del país va durar massa anys. I la pregunta segueix incontestada: com va ser possible? Com, sabent-ho tanta gent, ningú va fer res per impedir-ho? La interpel·lació pesa i pesarà, i no només sobre la societat catalana. Si algun dia s’explica la història sencera, aquest complex de poder que anomenem Madrid no quedarà impune. Perquè allà també hi havia gent que ho sabia i tampoc es va fer res. Era una manera de tenir Catalunya sota control.
Ara tots plegats hem acceptat la ficció d’enterrar el pujolisme en el passat, malgrat que la cua del 3 per cent és allargada i belluga cada dia. Però tard o d’hora una part d’aquest país haurà de fer el dol. I acceptar que sí, que per molt que Pujol digués el contrari, som un país qualsevol. Com tots els altres, sense raons per donar lliçons a ningú.
