Un casset i mil “el saben aquel que diu”
C om explicar com és d’important Eugenio? Tinc uns quants cassets seus a casa, deu o dotze. Són de l’any de la picor i dins del cap em sembla que els escolto, amb el so deformat, amb talls, amb aquella fressa típica del reproductor, aquell zzzzzzzzzzzzz que se sentia de fons. Doncs Eugenio és tan important que els cassets sonen sols, amb vida pròpia, no cal que els introdueixi enlloc. Sonen sols perquè “el saben aquel que diu...” és un clàssic, un referent, una institució. Eugenio segurament és l’humorista més genuí que hem conegut. La seva creació no té comparació amb la de cap altre treballador de la riallada. S’ha escrit sobre ell aquests últims anys. Ens han gratat la memòria. S’ha fet un documental magnífic i trist sobre la seva figura misteriosa. Només sabíem que vestia de negre, que no reia mai i que ens feia riure a tots els altres. Si no l’heu vist, busqueu-lo. El trobareu fàcilment i us agradarà.
Sent pràctics, per escoltar-lo explicant acudits no cal posar els cassets que tinc a casa. N’hi ha prou d’entrar a YouTube i buscar-lo. Buscar quantes vegades va estar a Nova York i descobrir que una o cap. Buscar quina lletra és la que hi ha allà al davant i descobrir un cop més que és “la A!”. “Bon dia, que tenen xampú?”, “¿El vol per a cabells fins o per a cabells grassos?”. “¿No en té per a cabells bruts?”. I retrobar-se amb aquell senyor de vuitanta-set anys que vol saber si fer l’amor deu cops al dia és bo o dolent per la salut: “Miri, no és bo ni és dolent, és mentida!”.
A aquells que vam escoltar de petits aquests cassets de l’Eugenio se’ns identifica fàcilment: sabem imitar-lo. Encara que siguem negats per a les imitacions, aquesta ens surt força bé. Aconseguim aquell to nasal, fem les pauses dramàtiques allà on toca, els silencis tan expressius i imprescindibles en la narrativa de l’Eugenio. Les respiracions profundes, les pipades de cigarret i els glops de vodka amb taronja servit en got de tub. Quines batzegades a la memòria. A la memòria present.
