Català en castellà
Sóc professor de català. Podria impartir les meves classes en castellà, fins i tot en anglès, però fer-ho a Catalunya seria d'un surrealisme que ni el mateix Salvador Dalí ho podria superar. Si fes la prova crec que els alumnes no trigarien ni cinc minuts a preguntar-me si em trobava bé o estava de conya. Sense anar més lluny, aquesta setmana hem treballat microrelats de Pere Calders i quan els he posat excepcionalment un text breu de Borges i un de Monterroso, m'han preguntat per què els triava si era el professor de català. La meva resposta ha estat de sentit comú. Perquè són bons i és absurd traduir-los.
Òbviament, la millor manera d'aprendre català és escoltant-lo, llegint-lo, escrivint-lo i parlant-lo. A diferència del català, l'anglès és llengua estrangera, però se la considera tan important per al futur d'aquest país que cada vegada obté més protagonisme. Ningú ho critica, cap partit polític ni tribunal, ans al contrari. L'anglès disposa de més hores lectives que abans i, fins i tot, s'incentiva els centres a aplicar-lo en altres assignatures, com educació física o tecnologia. Ningú ha posat el crit al cel perquè l'anglès es considera important, universitat inclosa. La pedra a la sabata és el fet, insuportable fora de Catalunya, que aquí tinguem dues llengües oficials, una de les quals és element diferencial de la nostra cultura.
Els docents hem arribat a un punt que ja estem de tornada de tot. Alguns ja ens hem cansat de protestar i d'enrabiar-nos per a res, de posar-nos samarretes grogues i d'organitzar vagues. Les decisions sobre la nostra tasca -que crec que és prou important- ens vénen sempre donades i ningú ens pregunta què en pensem i com ho faríem. Quan no ens alteren l'ordre per qüestions econòmiques ho fan per voluntats polítiques. És evident que la nostra opinió com a col·lectiu no combrega amb les intencions de governs i tribunals.
El cas més sagnant és el referent a la immersió lingüística. Puc assegurar per experiència que fins i tot els alumnes que més tírria tenen cap a la meva assignatura i que no pronunciaran en la vida ni un sol mot en català mai s'han atrevit a exigir-me que els parli en castellà. Repeteixo: cap ni un. D'alumnes que no m'entenen gaire n'he tingut uns quants, certament, i que no volen aprendre el català també. Jo ho atribueixo més aviat a la mandra d'aprendre en general. El que en vol saber no triga gaire, com a mínim, a entendre'l. Per a això serveixen les aules d'acollida, perquè els que vénen de fora n'aprenguin sense traumes i amb tota la paciència del món. A alguns pares potser no els agrada gaire això que parlem en català a l'aula, però respecten prou les nostres singularitats perquè, vinguin d'on vinguin, gràcies a aquesta terra han pogut tirar endavant.
Fa pocs dies vaig trucar a la intèrpret d'àrab del centre perquè m'ajudés a comentar les notes d'un alumne davant de la mare, que no entenia ni català ni castellà. La intèrpret, marroquina, parlava en català amb mi i en àrab amb la mare. Cap problema. També aquesta setmana m'he reunit amb pares dels meus alumnes. Jo els he parlat en català i ells, la majoria, en castellà. Cap problema. No conec cap alumne, pare o professor que m'hagi exigit canviar l'idioma propi de Catalunya per un altre. En la majoria de casos hi he vist respecte, i el que no en té, és perquè desitja la nostra extinció. I això ja són figues d'un altre paner. Això ja no és incomprensió, és odi i menyspreu.
Sabem en quin sentit es fan les lleis i amb quina intenció. Ja no ens enganyen ni ens valen les màscares. Volen aconseguir que alguns monolingües se sentin prou ultratjats perquè ens obliguin tots a ser més simples, pobres i rucs. Per sort no ho aconseguiran, perquè el sentit comú prevaldrà. De fet, és el que sempre ha defensat la majoria d'aquest país. Milers de castellanoparlants que estimen i respecten el català. Entre tots hem de fer forta una democràcia que no pot violar cap tribunal, per molt superior que es cregui.