Un respecte pel silenci de Pepa Flores

SubdirectoraEl 1976, quan va sortir la famosa portada de Marisol nua a Interviú, jo tenia 14 anys. Recordo perfectament la revista, que va entrar, això ens semblava, com una bafarada de llibertat a totes les cases, i també la famosa portada, que ens va deixar corpreses. Almenys a moltes de les nenes que havíem sigut fans de l’actriu i cantant i que en seguíem l’evolució vital i ideològica amb una mescla d’admiració i preocupació. Ja sabíem, llavors, que ella havia trencat amb el món caspós i ranci del franquisme i que es volia imaginar lliure. Coneixíem els seus desenganys amorosos, imaginàvem per la infinita tristesa que hi havia al fons dels seus ulls que havia rebut molts cops, però encara no teníem coneixement del grau d’explotació, laboral i sexual, que va patir de petita i de jove. Llavors, el 1976, Marisol ja era Pepa Flores, estava amb Antonio Gades, que més endavant també la va abandonar, i seguia tenint una certa presència en el món artístic tant en la música com en el cine. Tanmateix, aquella portada va ser una bomba perquè despullava davant de tothom, literalment, un mite del franquisme, i ho feia amb la mateixa violència i prepotència amb què els franquistes, possiblement, l’havien despullat a ella. Tenia morbo, esclar, i la lectura que se’n va fer és que suposava un trencament amb el passat, un alliberament de la dona que, en aquells primers anys de la Transició, volia dir bàsicament que ara s’havien de despullar totes. El famós destape, una manera fàcil i barroera de visibilitzar un suposat canvi de règim en què pràcticament res canviava.

Ara que s’ha anunciat el tancament d’Interviú -ho sento pels periodistes que hi treballen, sempre és trist que tanqui un mitjà-, ràpidament molts mitjans ho han aprofitat per tornar a treure la famosa portada de Marisol. Dimarts, en una entrevista a RAC1, la periodista del cor Rosa Villacastín -en roda de presentacions del llibre Los años que amamos locamente (Plaza&Janés)- explicava com es va fabricar aquella portada. Segons va dir, les fotos s’havien fet el 1970 per encàrrec de Carlos Goyanes, el primer marit de Pepa Flores. Antonio Asensio, director d’ Interviú i després del Grup Zeta, va demanar a Goyanes si tenia alguna foto eròtica de Marisol, que llavors, el 1976, ja s’havia separat i estava amb Gades. Asensio va comprar les fotos per 200.000 pessetes i les va posar a portada. Segon Rosa Villacastín, “ella no en sabia res i es va endur el disgust del segle”. No ho va denunciar, explicava la periodista, perquè sabia que les fotos existien i, afegeix ella, perquè era un “nu bonic, era com si ens haguéssim despullat totes”. És a dir, aquella portada va ser la darrera traïció dels Goyanes, explotadors d’una nena pobra a la qual van manipular i utilitzar fins a esprémer-li l’ànima i el cos. Possiblement, com li havia passat tota la vida, Pepa Flores ho hauria tingut difícil als tribunals per impedir la publicació d’unes fotografies que, quan es varen fer, ella va consentir.

Però ja era una altra. Quan es va publicar la portada, ja era una altra. I ara, quan s’ha tornat a publicar la portada a tot arreu, també és una altra. Però és igual. Interviú va intentar ressuscitar fa uns anys en el seu aniversari tornant-la a reproduir, i aquests dies fins i tot el suplement d’El Mundo, Papel, la va publicar a la seva portada per “homenatjar” la revista -i, per cert, Facebook ha tancat la pàgina de Juan Pablo Bellido per haver-la reproduït, com fa cada dia amb totes les portades, per pornogràfica, i les queixes han fet que la portada es viralitzés encara més-. Em sembla tot plegat un despropòsit fastigós. M’indigna com a periodista, com a persona, com a dona i com la nena que es va emmirallar fa molts anys en els ulls tristos però lluminosos de Pepa Flores. Ens omplim la boca parlant del #MeToo, dels abusos i de les humiliacions sexuals que demanen homes poderosos a les joves aspirants a actriu. Però després, tot i saber que aquella portada es va publicar sense el seu consentiment, que es va fer en un moment en què ella estava sotmesa i explotada per una família que l’havia utilitzat des que era una nena, ningú es planteja la humiliació que suposa que any rere any aquesta portada es vagi reproduint com el gran hit de la Transició. Pepa Flores, que enguany farà 70 anys, fa molt de temps que es va retirar. Viu a Màlaga en la més absoluta discreció, mai ha jugat el rol de fer-se la víctima, no dona entrevistes, no diu res, no demana res. Però ningú respecta el seu silenci, ni la seva integritat, ni el dret a girar full d’un passat que per a ella no va ser una “explosió de llibertat personal” sinó el colofó d’un malson que mai deixarà de perseguir-la. Ja n’hi ha prou.