La Catalunya del futur

Hi ha un abans i un després de la sentència del Tribunal Constitucional del juny del 2010, i cada cop queda més clar que aquell és el punt d’inflexió de les relacions entre una gran majoria dels ciutadans catalans i els poders reals de l’estat espanyol, cada cop més desacomplexadament franquistes.

Ja han passat quasi set anys des de llavors i moltes coses han canviat, especialment a Catalunya. La societat catalana va convertir aquella manifestació del 10 de juliol del 2010 -convocada amb una orientació clarament autonomista i per mostrar el rebuig a aquella sentència- en un clam massiu a favor de la independència, mostrant el camí iniciat uns mesos abans a Arenys de Munt com l’única via possible per canviar veritablement les coses. Des de llavors, el mapa polític català ha anat consolidant l’independentisme fins a arribar a l’actual majoria absoluta al Parlament de Catalunya i ha anat conformant una majoria encara més àmplia a favor de l’exercici del dret d’autodeterminació, o, si ho prefereixen, del dret a decidir el nostre futur nacional.

L’abril del 2011, en la Conferència Nacional per l’Estat Propi, en el mateix acte en què s’aprovava anar cap a l’assemblea fundacional del que l’any següent seria l’ANC, també es van aprovar dos documents -la declaració fundacional i el full de ruta- que, amb el pas dels anys, han anat guanyant-se un lloc en la història d’aquest país. Són uns documents als quals quasi ningú fa referència, malgrat que els estem seguint escrupolosament, fins al punt que quan ens apartem del camí traçat acabem havent-hi de tornar.

L’any 2012 vam crear l’ANC, l’any següent vam fer el gran concert del Camp Nou i la cadena humana -la Via Catalana-, el 2014 la consulta del 9-N, una gran candidatura unitària el 27-S del 2015 i l’any 2016 vam recuperar el referèndum com a punt culminant del procés, després dels entrebancs que nosaltres mateixos ens vam posar a finals del 2014 i durant la primera meitat del 2015. Ben mirat, de les grans propostes d’aquells documents només ens queda celebrar un congrés ciutadà amb uns objectius semblants -però adaptats a les circumstàncies actuals- als del Congrés de Cultura Catalana d’ara fa quaranta anys.

¿Té sentit, en les circumstàncies actuals, fer un congrés ciutadà per debatre el país que volem? No només diria que més que mai, sinó que just és ara quan cal fer-ho. Les raons són diverses:

1. Les possibilitats reals de canvi són molt altes i, per tant, no hauria de ser un debat teòric o reservat només als estudiosos. Avui, entorn del 80% dels ciutadans catalans es manifesten partidaris de celebrar un referèndum per decidir el futur polític de Catalunya i, per tant, accepten la possibilitat de canvis profunds.

2. Sigui quin sigui el resultat d’aquest referèndum, la perspectiva de ruptura del marc constitucional vigent és elevada. Un debat així tant pot servir per orientar la redacció de la nova Constitució catalana, en el marc d’una Catalunya independent, com, per als qui creuen possible la construcció d’una Espanya confederal, pot servir per disposar de les eines i propostes que Catalunya posi sobre la taula de negociació.

3. De la mateixa manera que la perspectiva del referèndum ha servit per aglutinar una molt àmplia majoria política entorn d’aquest objectiu, la celebració d’un congrés ciutadà podria servir per crear una base social molt àmplia i activa que treballés per construir la Catalunya del futur, de demà mateix. Una base social que no permetés cap tipus d’involució.

4. Un dels eixos principals que ha portat a aquesta situació actual, ja sigui des dels sectors independentistes o des dels moviments hereus del 15-M, és la necessitat d’un aprofundiment democràtic que comporti la participació sostinguda dels ciutadans en les decisions polítiques que els afecten. Un debat com el que hauria de produir-se en un congrés ciutadà pot ser la millor manera de conèixer què volen els ciutadans catalans per al seu futur.

5. Els reptes a què ens enfrontem en aquest segle XXI -a escala global, europea o encara més propera- són d’una amplitud i transcendència que, per si sols, ja mereixerien un ampli debat ciutadà que també hauria de servir per trobar el lloc i el paper que Catalunya pot jugar en l’escaquer mundial.

6. En el futur immediat l’accés al coneixement i la capacitat de processar la informació que ens arriba seran fonamentals. Necessitem saber on volem anar, personalment i col·lectivament, i hem de prendre consciència que només tindrem futur si som capaços de crear una societat cohesionada i altament capacitada. Només la mateixa societat pot dir i decidir el seu futur.

7. Els estats que coneixem responen a requeriments tan obsolets com les mateixes estructures de les quals s’han dotat. El futur només serà possible si revisem en profunditat el mapa polític, començant per l’europeu, i som capaços de crear uns estats que estiguin al servei dels seus ciutadans.

Són raons de pes, i segur que n’hi ha moltes altres, però són suficients per posar-nos a treballar i aconseguir promoure la celebració d’un congrés ciutadà que ens faci encara més forts i decidits per arribar fins al final. Un final que no pot ser altre que construir un estat que respongui a les necessitats dels seus ciutadans, que sigui l’instrument adequat per afrontar els grans reptes d’aquest segle i que contribueixi decididament a la construcció d’un món en pau, molt més just, més solidari i on la cooperació -en tots els nivells- esdevingui l’eina principal del canvi que necessitem.