La Catalunya despoblada es mereix una oportunitat

Hi ha onze comarques de Catalunya que tenen menys de 20.000 habitants. Algunes –l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà o el Priorat– ni tan sols arriben als 10.000. Totes són comarques interiors. La població catalana es concentra a la regió metropolitana barcelonina, a la costa (amb Tarragona-Reus, Girona-Empordà i tot l’atractiu turístic) i al voltant de Lleida ciutat. La somiada Catalunya ciutat noucentista no s’ha fet realitat, ni tampoc el precedent esperit d’Ildefons Cerdà de ruralitzar (naturalitzar) la ciutat i urbanitzar el camp. El país segueix desequilibrat. De fet, després de l'onada inicial d’emigració del camp a la ciutat durant la primera revolució industrial (segle XIX), el moment de l’autèntica despoblació de les zones rurals va iniciar-se en la postguerra franquista i pràcticament no s’ha aturat fins avui. Ara fa un segle la Mancomunitat va voler dotar de serveis moderns els pobles (carretera, telèfon, escola, cooperativa agrícola...), un projecte estroncat que la Generalitat republicana no va tenir temps de reprendre. El franquisme va empobrir encara més el camp. El desarrollismo va ser un fenomen urbà.

Amb la democràcia, tot i la recuperació de les comarques i l’impuls de l’autogovern i els ajuntaments, el reequilibri no ha arribat mai del tot. La Catalunya interior segueix molt curta de serveis bàsics sanitaris i educatius, també de connexió a internet. Les comunicacions per carretera han millorat, però no el transport públic. Sovint, a més, carrega amb infraestructures que ningú no vol: abocadors, parcs eòlics, nuclears... El talent jove no té prou al·licients per quedar-s’hi. Tampoc n’hi ha per atraure nous veïns. El recurs al turisme rural no és suficient. En realitat, falta un pla global i transversal, liderat per les administracions i amb participació del sector privat i dels agents socials. Hi ha hagut iniciatives, com la del Priorat vehiculada a través de la candidatura per fer del seu paisatge patrimoni de la Unesco. Però va tenir poc suport públic. La fragmentació administrativa no ajuda. La Generalitat i les diputacions queden massa lluny dels pobles petits, els consells comarcals tenen poca força i els ajuntaments són massa petits. Va ser una llàstima que fa vint anys no tirés endavant l’informe Roca per a una nova organització territorial: interessos partidistes, localismes mal entesos i rèmores caciquils ho van impedir.

Amb el covid potser ha arribat l’hora de repensar de debò el territori, amb ambició modernitzadora, amb sensibilitat pel rerepaís, sense por. L’auge del teletreball sens dubte és una oportunitat. Però cal lideratge polític. Cal escoltar la gent dels pobles. Calen recursos. La Catalunya despoblada es mereix una oportunitat.