Catalunya, cada vegada més lluny, segons el CIS

Barcelona¿Pot ser que hi hagi molts ciutadans espanyols que vulguin tornar al centralisme que imperava, per exemple, durant el règim franquista? Doncs resulta que gairebé 40 anys després d'estat autonòmic la resposta és que sí. Segons l'últim baròmetre del CIS són només un 16% a tot l'Estat, però, si hi sumes el 12,1% que volen retallar l'autogovern a les autonomies, ja suma un significatiu 28,1%. I si encara filem més prim i observem els resultats per territoris, llavors descobrirem que hi ha una Espanya que ja és obertament contrària a l'estat autonòmic. En concret, a Madrid, Cantàbria, Castella i Lleó, Castella-la Manxa i l'Aragó els partidaris de fer marxa enrere s'acosten al 50%, entre una opció i l'altra. En el cas de Madrid, per exemple, els partidaris de recentralitzar ja superen els defensors de l''statu quo' i els que voldrien aprofundir en l'autogovern.

La paradoxa, doncs, és que a les pròximes eleccions autonòmiques molts ciutadans espanyols contraris a les autonomies hi aniran a votar, i per primera vegada hi haurà diputats, els de Vox, contraris als Parlaments autonòmics. És una situació anàloga a la que es dona al Parlament Europeu amb els grups euroescèptics, com el Front Nacional francès o el UKIP britànic. Caldrà veure com resisteix el sistema polític espanyol la irrupció d'aquesta força que aspira a tornar a un passat mitificat de l'Espanya eterna on només hi ha un Parlament, un govern i 50 diputacions provincials.

El CIS dibuixa una Espanya fracturada però no en dos sinó en tres. Del primer grup, els recentralitzadors, ja n'hem parlat. Són els territoris de la Castella històrica amb l'afegit de l'Aragó, que, malgrat que es reivindica com a nació històrica al seu Estatut, ara vol renunciar a l'autogovern. El segon grup estaria format pels territoris que defensen l''statu quo' actual, és a dir, que ja estan bé com estan. Aquí hi trobem l'Espanya meridional (Andalusia, Extremadura i Múrcia) i la insular (Canàries) més territoris amb llengua cooficial com Galícia, el País Valencià i les Balears. I, finalment, trobem Catalunya i Euskadi, amb Navarra a certa distància, on el consens se situa en l'altre extrem: en l'aprofundiment de l'autogovern o en la independència.

La política espanyola del futur s'haurà d'entendre, també, en funció d'aquestes preferències ciutadanes. I qualsevol debat sobre la reforma de la Constitució haurà de tenir en compte que, segons el CIS, són més els espanyols que volen fer una reforma per restringir l'autogovern que per ampliar-lo. Les dades també certifiquen com el sistema autonòmic i el famós 'cafè per a tothom' ha fracassat en molts territoris, precisament aquells que l'any 1978 no tenien cap demanda coneguda d'autogovern.

En aquest context Catalunya i Euskadi són cada vegada més lluny de la mitjana espanyola, amb visions oposades sobre com s'ha d'organitzar la convivència territorial. Els sistemes polítics que volen perdurar han de poder adaptar-se a la realitat i no a l'inrevés. I per aquest motiu el 'cafè per a tothom', que volia unificar, ha tingut exactament l'efecte contrari.