És hora de convèncer. L'editorial d'Antoni Bassas

Falten tres mesos justos per a les eleccions del 27-S i la realitat s’assembla cada vegada més a les sèries on tota situació que és susceptible de complicar-se es complica fins a extrems inimaginables, dramàtics, de manera que a un minut abans del desenllaç és impossible endevinar-lo.

Fixin-s’hi: estem pendents de la resposta de l’ANC, d’Òmnium i d’AMI a la petició de Mas perquè es comprometin en una llista amb el president.

‘El Periódico’ publica avui una enquesta en què si Iniciativa, Podem, Procés Constituent, etc. s’unissin en una hipotètica Catalunya en Comú, semblant a la Barcelona en Comú de l’alcaldessa Colau, el sí-sí no obtindria la majoria absoluta, perquè aquesta agrupació d’esquerres seria la segona força més votada el 27-S, a poca distància de la llista de Mas, i clarament per sobre d’Esquerra i Ciutadans, que es diputarien la tercera posició. La CUP seria cinquena.

Si no hi hagués suma d’esquerres, el sí-sí obtindria la majoria absoluta per poc.

I Unió Democràtica, tal com explica avui Roger Mateos, es presentaria a Catalunya amb Espadaler de candidat, i a Espanya, amb Duran un altre cop –diu que se sent lleuger i amb ganes de donar la cara– per pescar en allò que un dirigent d’Unió n’ha dit les aigües d’un “catalanisme tranquil”, o allò que també en diuen un “catalanisme moderat”.

En aquest punt de la trama argumental, el sí-sí ha perdut el ‘momentum’ que havia tingut i ara és clar que en aquests sis primers mesos de l’any l’esforç dels partits ha girat al voltant de les municipals, com a banc de proves de la seva força de cara a les catalanes i a les espanyoles.

Però per la dinàmica pròpia de la sèrie, el desenllaç encara està molt lluny. Per al grup del sí-sí és l’hora de deixar-se de mirar de reüll i recuperar l’argumentari i el somriure i anar a buscar la gent, vot a vot, amb la mateixa convicció amb què han estat capaços de fer-la sortir al carrer els darrers anys. I res d’excuses ni queixes sobre que un front d’esquerres els complica la vida. És temps de convèncer aquells que creuen que els partits de perfil més social poden ser la solució als seus problemes. Però amb el poder que ara té Catalunya no és gaire, el que pot fer. Que l’infrafinançament de Catalunya els perjudica, que els atacs a la llengua són intolerables, que la negativa al dret a decidir és un menysteniment.

A l’esquerra alternativa catalana li tocarà també explicar què esperen exactament d’un canvi de govern d’Espanya, si el seu missatge es redueix a un “carregar-se Mas”, fins a quin punt estan disposats a ser vistos com l’última gran esperança de l’unionisme espanyol de frenar el sobiranisme, i en què concretaran el seu compromís amb el dret a decidir el futur a Catalunya sense embolicar-ho amb la dialèctica que hi ha moltes sobiranies sobre les quals decidir.

Per a tothom, la mateixa reflexió: res no està guanyat ni perdut. És hora de convèncer.