Judici a Bucarest, 30 anys després

Estrany judici a la sala de cassació del Tribunal Suprem romanès contra els presumptes instigadors de la repressió d’ara fa 30 anys. Les víctimes no han aconseguit asseure al banc dels acusats Ion Iliescu, de 89 anys, cap visible del cop contra el dictador Nicolae Ceausescu. A Iliescu se l’acusa de crims contra la humanitat, d’haver utilitzat l’exèrcit i unitats de policia política -la Securitate- contra els revoltats al carrer aprofitant la venjança dins del règim comunista, tot i haver format un govern provisional en què va incloure dissidents. Va ser una operació de desinformació i malabarisme polític que va aconseguir confondre observadors, acadèmics i periodistes. Com és que la majoria de les víctimes als carrers de Romania, unes 900, van perdre la vida a trets quan Nicolae i Elena Ceausescu ja havien fugit? I per què la repressió va continuar quan la parella dictatorial ja havia estat afusellada -linxada- al pati d’una escola de Târgoviste el dia de Nadal del 1989? Totes aquestes qüestions planen sobre la vista del judici, a més d’un interrogant que no ha deixat de ressonar durant tres dècades: ¿Van ser els fets de Romania una revolució o un cop d’estat? ¿O bé totes dues coses? El 1989 les peces del dòmino havien anat caient entre urnes i sobresalts, però sense trets: Hongria i Polònia havien fet una transició pacífica. Van caure el Mur de Berlín i la RDA, i després Bulgària i Txescoslovàquia. ¿I Romania no queia? “Abans que acabi l’any”, sembla que Aleksandr Iàkovlev, l’arquitecte de la perestroika, li hauria avançat al ministre d’Exteriors francès, Roland Dumas. I així va ser. Queda clar que l’alta jerarquia comunista tenia pensat fer els relleus enmig de l’aclamació popular, però potser va sortir massa gent al carrer -i molt diversa- i per això hauria decidit mobilitzar soldats i policies. I el camí va quedar lliure per alçar noves institucions de cartró pedra i reconvertir en poques setmanes en socialdemòcrata el que quedava del proscrit Partit Comunista de Romania. Ara la sala de cassació del Tribunal Suprem intenta aclarir tot això: ho aconseguirà?

Clarobscurs sense esvair

Laberint i alhora trencaclosques. Aquests podrien ser els mots potser no definitoris però sí orientatius que emergeixen de l’entrellat conspiratiu del 1989 a Romania. Entrellat que, amb les adaptacions necessàries, es detecta a la resta dels satèl·lits de la Unió Soviètica. Per al professor britànic Timothy Garton Ash, màxim expert en la qüestió, l’Europa Central i de l’Est encara viu immersa en clarobscurs. No ha completat la seva lluita per la democràcia en un sentit liberal. Al llarg de tres dècades, l’anomenat Est ha estat més pendent d’incorporar-se a la UE, primer abraçant icones neoliberals i després sortint de la Gran Recessió del 2008, que no pas d’incorporar valors humanistes i construir democràcia. Amb tot, Garton Ash no és pessimista i creu que el deteriorament dels estats postcomunistes és reversible amb mobilitzacions massives i pacífiques. Com amb la consolidació a les urnes del president romanès, Klaus Iohannis, un liberal progressista que creu en la unitat d’Europa i que no amaga el seu rebuig als nacionalismes al poder a Hongria i Polònia. O bé amb les grans protestes a Praga contra el populisme del govern d’Andrej Babis. Més de 200.000 persones al carrer al novembre, les mateixes que havien sortit sis mesos abans, al juny. Tot fa pensar que hi ha coses que es tornen a moure a l’Est.