Chanel diu que hi ha vida

Si Chanel diu que hi ha vida és que hi ha vida. La firma és influencer d’altres firmes i marca el camí de tot el que té a veure amb la moda. Fins i tot a la moda més barata -de preu, no necessàriament d’estil-, la maison parisenca per excel·lència li il·lumina el camí de sortida, fa de far en la negra nit de la pandèmia existencial que ens està consumint la salut i a alguns fins i tot la il·lusió. Però Chanel ha dit que hi ha vida. O sigui que no perdin el temps desanimant-se, perquè d’aquí no res s’apagaran els llums, començarà a girar la bola de miralls i sonarà la música. Més els val que la represa de la vida al llarg del 2021 els agafi amb l’ànim cap amunt.

Per què dic que Chanel diu que hi ha vida? Doncs perquè en la seva desfilada al castell de Chenonceau d’aquest dijous va mostrar que la moda de l’any que ve es comença a oblidar del pijama i del xandall. També perquè va aprofitar l’avinentesa per llançar aquest missatge a través de la seva línia Métiers d’Art, una col·lecció que potser si ja no hi hagués llum al final del túnel hauria pogut deixar un any en hibernació. I, per acabar, també perquè una feinada impressionant de la marca es va mantenir ferma en aquesta data, a pesar de tots els imprevistos que els han anat sortint. Per exemple, haver de suprimir la llista de 200 escollidíssims invitats que s’havien de repartir per la majestuosa galeria de 60 metres de llarg que Caterina de Mèdici va ordenar construir a Chenonceau el 1575. Per cert, dels 200 en van salvar Kristen Stewart. Això vol dir que és la més vip de Chanel. És a dir, que ja no es pot ser més vip!

Amb aquesta col·lecció, la directora creativa de la firma, Virginie Viard, va enviar a rodar la moda còmoda pronosticant que l’any que ve tindran sortida -o començaran a tenir-ne...- peces amb espatlles marcades, brodats imponents, faldilles allargades fins als peus, aplicacions metal·litzades, bruses treballades, faldilles amb prisats i fins i tot algunes peces amb incrustacions de joies. Tot això i també tweed i moltes joies. Ah! I moltes peces arrebossades de lluentons! Va ser tot un descans veure que la moda està viva i que no tothom s’ha abandonat al pragmatisme oportunista de fabricar peces atemporals i bàsiques que serveixen tant per anar a tot arreu que al final no serveixen per anar enlloc. Perquè no fan cap il·lusió. I, si no fan il·lusió, no te les poses i, per tant, són inútils. Vestir-se és il·lusionar-se, no tapar-se la pell.

En segon lloc cal aplaudir l’existència enguany de Métiers d’Art, que Chanel ha decidit no congelar fins a dates més òptimes. Aquesta col·lecció és una aposta pròpia de la firma més ferma per la indústria de la moda que la que tenen molts estats. La línia, creada el 2002, té per objectiu enaltir les professions en perill d’extinció del sector de la moda. És a dir, salvar la indústria auxiliar francesa -i també italiana- de la moda a través d’assegurar la pervivència de totes les petites empreses d’artesans que fan que cada peça sigui una obra d’art i no una trista importació de l’Àsia.

Una col·lecció per salvar l’artesania

A cada desfilada d’aquesta divisió de la firma es potencia la feina de tallers de brodadors, barreters, sabaters, orfebres i fins i tot especialistes en plomes que Chanel ha anat comprant les últimes dècades. La col·lecció va ser una oda estèticament molt romàntica a la salvació d’un sector en perill de desaparició total en l’era del fast fashion i especialment en aquestes hores baixes actuals a causa de la pandèmia. “Tant de bo ens governés Chanel”, pensava mentre ho veia, a les portes que tantes empreses es vegin obligades a abaixar la reixa de manera imminent perquè ningú les ha salvat.

Algun hater de les bones notícies -ha proliferat molt la gent que no ens en deixa tenir ni una, per petita que sigui...- podria dir que això és tot molt fàcil de fer quan tens una empresa multinacional i multimilionària. Jo diria que és practicable, però molt fàcil no. Perquè potser és més rendible esperar-se que passi del tot la tempesta i anar fent diners venent clàssics -que ells en tenen de sobres- i després tornar a la festa. De fet, així ho han fet molts que també tenen empreses multinacionals i multimilionàries. Però crec que aquí la firma ha volgut enviar un missatge encoratjador. I pel paper que té en el conjunt del sector, ho considero molt d’agrair.

La moda ha tingut més bones notícies aquesta setmana. O això sembla. Es tracta de la sèrie que ViacomCBS vol dedicar al dissenyador Cristóbal Balenciaga (a la imatge de dalt a la dreta). Un home que va revolucionar la moda durant la seva llarga carrera. Un basc nascut el 1895 que va triomfar a París. Un fill d’un pescador de Getaria mort al mar que va acabar vestint Grace Kelly, Greta Garbo i tothom que valgués estilísticament una mica la pena de l’Europa i del Hollywood dels anys 40, 50 i 60.

Serà interessant veure com James Kent, el director de la sèrie, plasma amb la càmera la brutal habilitat que tenia Balenciaga amb les teles. No voldria ser a la pell del realitzador, que haurà de deixar molt clar a base de finíssimes subtilitats per què aquell home -que va fer cap a París perquè la Guerra Civil el va obligar a tancar les botigues que tenia a Espanya- era tan aplaudit per majúsculs coetanis seus com Coco Chanel, Hubert de Givenchy i Christian Dior. Aquest últim en va arribar a dir que a la seva lleva tots eren grans instrumentistes, però que l’únic director d’orquestra era Balenciaga. Per cert, el dissenyador només va concedir un parell d’entrevistes en els seus cinquanta anys de carrera. Per tant, el que s’hi expliqui serà gairebé tot nou. Cinquanta anys després de la seva mort, continua sent un gran desconegut. Increïble però cert.