Chimo Bayo reviu l’hedonisme de masses

Barcelona“Som-hi, amb alegria”, diu Chimo Bayo (València, 1961) en un despatx de Roca Editorial, a Barcelona. Són les deu del matí i un dels reis de la Ruta del Bakalao ja fa estona que està en marxa. Aquesta vegada no enllaçafestes a les discoteques valencianes dels anys 80 i 90.“En aquella època jo començava a punxar cap a dos quarts de dues de la matinada, i no parava fins a les sis o quarts de set. Aleshores deixava que punxés una estoneta un company i després tancava jo la sessió cap a les nou o les deu”, recorda Bayo. Ara l’agenda no la marca el ritme frenètic dels joves que buscaven la felicitat a través de la música techno i l’estimulació química anant de discoteca en discoteca sinó els horaris de la promoció de la novel·la No iba a salir y me lie,que ha escrit amb la periodista Emma Zafón (Castelló, 1987).

El títol evoca un viatge al fons de la naturalesa humana, allà on l’hedonisme sempre guanya la partida al seny, i a més a més és capaç de tornar per explicar una victòria els detalls de la qual sovint no són precisos o canvien segons qui ho expliqui. “La Ruta del Bakalao va ser hedonisme de masses”, sentencia Bayo, que fa 25 anys triomfava amb el tema Así me gusta a mí: un milió de còpies venudes arreu del món i milers de persones ballant allò d’“ Exta sí, exta no, ésta me gusta, me la como yo”.

No iba a salir y me lie -“una novel·la històrica de ficció”, segons Bayo- explica la història de dos homes de més de 40 anys que viuen un present decebedor el 2016, masegats per una vida que no ha sigut el que esperaven. En un rampell d’inconsciència, es proposen reviure la Ruta del Bakalao ocupant una antiga discoteca ara en runes a Cullera i muntant-hi una festa com les d’abans. Aquest és l’esquema argumental que fan servir Zafón i Bayo per endinsar-se en un moment molt significatiu de la història valenciana i alhora per plantar els records de la joventut invencible davant el mirall de la derrota i la rendició incondicional. “Possiblement hi ha alguna cosa molt valenciana en la successió de grans esplendors i caigudes en picat -explica Zafón-. Al llarg de la història, tant políticament i econòmicament com culturalment, hi ha hagut esplendors que gairebé ni ens crèiem i després crues realitats com la que descriu la novel·la de la València postindustrial, decadent, pobra i amb molt d’atur”.

Reconstruir l’amnèsia

“Som conscients que ens ho vam passar de conya, però en realitat no recordem res del que vam fer exactament”, diu un dels personatges de la novel·la. Per tant, ¿com es reconstrueix una història tan determinada per l’amnèsia? “El procés d’investigació ha sigut dur perquè la gent no recorda moltes de les coses que va viure, però tant el Chimo com els seus amics han fet l’esforç de recordar o evocar aquells anys tan bé com han pogut”, reconeix Zafón. “N’hem parlat molt, i a poc a poc hem anat recordant moltes de les anècdotes que surten a la novel·la. Pensa que estem parlant d’una època en què cada cap de setmana sortíem a punxar i després anàvem de festa una estona, i és impossible recordar-ho tot”, afegeix Bayo, que si una cosa no ha oblidat són “les sensacions” i el que vol reivindicar d’un moviment juvenil que, segons ell, es diferenciava d’altres per “l’empatia entre gent de diferents classes socials”: “De festa tant podies trobar un arquitecte o un dissenyador de moda com un noi que treballava collint taronges”.

La Ruta del Bakalao es va beneficiar d’una política d’horaris gens restrictiva. “Començava divendres a la tarda, quan obria una sala, i continuava fins diumenge. Això avui seria impossible -explica Zafón-. Però, com diu el Chimo, no tothom aguantava 72 hores seguides”. “Això és una llegenda urbana -etziba ell-. Els que aguantaven tant eren un percentatge molt baix. La gent era bastant conscient que no podia estar arrossegant-se 72 hores. Quan notaves que estaves cansat, el més normal era anar a descansar, dormir, dutxar-te i potser tornar a sortir al cap d’unes hores. A més, a València sempre fa bon temps i era habitual anar a fer una paella diumenge... i després a la tarda podies sortir de festa”. “En qualsevol cas, hi havia la possibilitat d’estar de festa de manera ininterrompuda de divendres a diumenge, i ara no”, precisa Zafón.

La ruta va morir per diverses raons, i Bayo és especialment crític amb la visió que en donaven alguns mitjans de comunicació. “Si ara vas al bar de la cantonada i només entrevistes el que està borratxo, semblarà que el bar està ple de borratxos. Això és el que van fer algunes televisions”, recorda. “El que va molestar tant les institucions com els mitjans de comunicació va ser aquell esclat de llibertat sense límits que tenien els joves de València. No hi ha acte més revolucionari que la llibertat perquè sí. Sense cap mena de missatge, sense cap contingut, milers de joves exercien la llibertat individual desfasant-se o gastant-se el que havien guanyat treballant de dilluns a divendres, una cosa que els joves de la meva generació no podem fer”, diu Zafón.

“A la discoteca manava jo”

La Ruta del Bakalao la van mantenir viva els DJ i el públic, però també hi havia altres agents implicats, com ara els empresaris de la nit i els traficants de droga. No obstant això, Chimo Bayo té clar qui manava. “A València no existien màfies de la nit. A la discoteca manava jo. Agafava discoteques que no funcionaven i les omplia. Quan l’amo em deia que estava ficant massa canya, jo li deia: «Això com estava abans que vingués jo? Buit. I com està ara? Ple. Així que surt de la cabina, que estic treballant»”, explica Bayo.

Tanmateix, la novel·la No iba a salir y me lie no és ben bé complaent. Emma Zafón, de 29 anys, introdueix un personatge que fa de contrapunt quan recrimina als ruteros que fossin “uns malcriats” que van “dilapidar” les oportunitats que els oferia l’estat del benestar. “Van tenir un benestar social i econòmic que nosaltres no hem tingut a causa de la crisi”, diu Zafón, mentre reflexiona sobre si aquell hedonisme va generar una desmobilització política: “No sé si és com a herència d’allò o per la nostra manera de ser, però és veritat que fins fa quatre dies a València no hem tingut una mobilització política tan gran com en altres llocs”.

La música de la Ruta del Bakalao

Lògicament, la música té una presència rellevant a la novel·la No iba a salir y me lie. Al cap i a la fi, la música era un dels pals de paller de la Ruta del Bakalao. De fet, quan els protagonistes del llibre, el Toni i el Paco, prenen la decisió de muntar una festassa que estigui a l’altura de les que van viure 25 anys enrere, amb el DJ Lightman, una mena d’alter ego de Chimo Bayo, a qui convencen per punxar entre les runes d’allò que temps era temps va ser la discoteca El Templo de Cullera. Segons Emma Zafón, un dels motors de la ruta era "la recerca dels temes més avantguardistes de l’electrònica que venia del nord d’Europa en aquella època, i això va fer especial València". Així ho recorden els protagonistes de la novel·la quan evoquen noms com Front 242 o Alien Sex Fiend.

"A València sonaven discos de grups que al seu país no funcionaven -diu Bayo-. Com a DJ teníem una cosa al cap: avantguarda, avantguarda i avantguarda. Carlos Simó, un dels DJ pioners de la ruta, deixava de punxar un disc quan ja sonava en una altra discoteca. Quan passava això, enmig de la sessió anunciava que seria l’última vegada que punxaria aquell tema i després trencava el disc i en tirava els trossos a la pista. Això sí que era avantguarda. Els DJ estàvem punxant música nova constantment. Ara ho fas i la pista es buida perquè no hi ha interès a escoltar temes nous". Com que els DJ havien de fer sessions molt llargues, també tenien temps per experimentar. Segons Bayo, la gent ho acceptava perquè volien "sessions especials". "En canvi, ara només tens una hora i mitja i has d’anar a les coses segures", diu.

Els personatges de la novel·la insisteixen a dir que els anys 90 van ser la millor dècada de la història. El mateix Bayo, però, ho relativitza, perquè seria més precís assegurar que la millor dècada és la de la joventut: "Recordem la nostra època de joventut dient que era millor que la d’ara, però suposo que la gent jove d’avui pensarà que la millor és la seva. Això sempre ha passat". De fet, els personatges del llibre parlen pejorativament del reggaeton i l’electrollatí que escolten els joves fent servir arguments similars als que d'altres utilitzaven per atacar la música de la Ruta del Bakalao. "És que els personatges de la novel·la semblen dos pirats, però van ballar la millor música electrònica", diu Bayo. "Són molt puristes de la ruta i no els agrada gens ni el reggaeton ni l’electrollatí; s’hi refereixen com a electromerda", afegeix Zafón.