'Ciao', Raffaella!

BarcelonaSempre he pensat que marxes d'aquest món igual que com has viscut. No em refereixo al moment en què tanques els ulls, sinó al comiat que t'ofereixen els que t'han conegut i estimat, que és el comiat que tu t'havies procurat, ja fos de forma conscient o inconscient. Ho dic especialment convençut després d'haver seguit les exèquies de tres dies que Itàlia i, més concretament Roma, ha dedicat a Raffaella Carrà aquesta setmana. Una cerimònia transparent, oberta, pública i sobretot pop amb la qual no tinc cap dubte que la gran diva italiana hauria estat més que satisfeta.

Carrà, morta dilluns als 78 anys, va rebre divendres el seu últim gran aplaudiment al seu funeral. I és que ¿com no havia d'anar acompanyat d'aplaudiments l'últim acte d'aquesta show-woman incansable que tantes alegries ens havia donat i que tants d'èxits –per a ella i per al seu país– havia recollit? El funeral de l'artista va tenir lloc a l'església de Santa Maria in Aracoeli de Roma i, entre amics i autoritats, va congregar unes dues-centes persones a l'interior. Tot i això, fora del temple va concentrar centenars d'admiradors que van sobreviure a la calor romana donant-se ànims els uns als altres amb aplaudiments després dels carinyosos discursos que podien seguir a través de les grans pantalles que l'ajuntament havia habilitat per a l'ocasió. Llàgrimes i cançons de l'artista interpretades a cappella per la multitud eren l'acompanyament agredolç d'aquest esdeveniment, que era trist perquè era un comiat però que incloïa somriures i certa gatzara perquè –no podia ser d'altra manera...– això és indestriable de Raffaella. Raffa, com la coneixien allà.

El fèretre, exposat durant els últims tres dies a la capella ardent al palau del Campidoglio –l'ajuntament de la capital–, va entrar divendres a l'església a coll d'un grup d'homes fornits, un moment que als que coneixem la carrera de la Carrà ens podia recordar les espectaculars coreografies que ella havia protagonitzat en què levitava per sobre de grups d'esculpidíssims ballarins. Per aquella interminable escalinata pujava el seu taüt també entre aplaudiments després d'haver abandonat la capella ardent, però també d'haver recorregut dimecres en un cotxe fúnebre els llocs més significatius per a ella de la ciutat. Per exemple, el teatre Delle Vittorie o els estudis de la RAI, la cadena pública que ha retransmès el seu adeu minut a minut, com si fos un funeral d'estat. De fet, encara que no de forma oficial, el funeral de Raffaella Carrà ha sigut un esdeveniment nacional a Itàlia, on l'artista s'ha erigit indiscutiblement com una figura de consens en una època en la qual els consensos han pràcticament desaparegut. Com els deia, els comiats solen ser proverbials.

L'església de Santa Maria in Aracoeli, considerada una de les més boniques de Roma, va estar plena de flors grogues –el color preferit de l'artista, que sabem ara que no era gens supersticiosa...– i també de les seves fotos més icòniques. El funeral va ser oficiat pel pare Simone Castaldi i per quatre frares caputxins del monestir de San Giovanni Rotondo, custodi de les restes del sant més venerat d'Itàlia, el Pare Pius, del qual Raffaella era summament devota. Castaldi va lloar el seu exemple d'humanitat i bondat pràctica, ja que la seva no va ser una vida "retòrica". "Qui sap si ens adonem de la importància dels artistes, de quant de bé generen en les persones", va proclamar el sacerdot davant del taüt de Raffaella, una caixa de fusta absolutament senzilla que havia triat l'artista, una comunista militant que, ves per on, també militava en la causa del Pare Pius. L'Italia è così. "Retrobar-s'hi al cel serà una festa i estic segur que hi trobarem la Raffaella, a primera fila", va expressar el prelat, que per l'amistat que mantenia amb la cantant es va permetre el luxe d'afegir que ella abans de morir era conscient de "tot el bé que havia sembrat [...] sense banderes ni colors".

El pare Castaldi va parlar també de la profunda fe de Raffaella, un aspecte poc conegut pel gran públic. Ella, que va explicar a Interviú que sempre havia votat el Partit Comunista, va deixar dit als seus íntims que les seves restes siguin incinerades i que tot seguit reposin un temps al monestir caputxí de San Giovanni Rotondo, en el qual es veneren les restes del seu estimat sant. Posteriorment, Carrà vol que el seu lloc de descans definitiu sigui la seva casa de l'Argentario, una singularíssima muntanya envoltada de mar de la costa toscana. Singularíssima com ella. No trobarà lloc millor.

Recordo perfectament quan vaig descobrir Raffaella. Era petitíssim, tenia set o vuit anys. La meva enyorada cangur Maria Rosa n'era fan i mentre fèiem altres coses per casa tenia ¡Hola, Raffaella! posat de fons. No tenia edat per entendre-ho, però sí per percebre-ho. Aquella dona era un raig de llum per a mi en la tele de la gent gran, que no m'interessava ni gota. Però ella sí. Això es diu magnetisme. I és el que tenia la Carrà. El que tenia ella i el que no tenien altres persones que ocupaven llocs similars als seus en aquells temps, als quals es dedicaven per ego o per diners. Però sense cor. Ella es dedicava a l'espectacle perquè gaudia, perquè servia per fer-ho –i no perquè l'haguessin endollat...–, perquè se sentia estimada fent-ho i perquè era conscient de l'impacte positiu que tenia que ella fes bé la seva feina. I tot això travessava pantalles. I fronteres. La seva admirable carrera s'explica bàsicament per això.

Podria fer l'enèsima dissertació sobre la figura de l'artista, però ja està tot dit. Només puc afegir la meva opinió: el seu talent evident per al ball o la seva incomparable bellesa no haurien servit per a res sense les seves virtuts prèviament esmentades. M'ha alegrat molt veure el sentit però feliç comiat que li ha donat el seu país. No mereixia menys. A mi m'ha acompanyat tota la vida, en cada moment amb alguna de les seves múltiples facetes. Mirant enrere penso que quan la vaig descobrir, vaig saber instantàniament que tenia una aliada. Quina falta ens farà en els temps que corren. A mi i a tants com jo. Grazie mille, Raffaella!