Cinc anys d’Apple sense Steve Jobs

En les últimes setmanes, diversos mitjans internacionals d’informació econòmica i tecnològica han publicat entrevistes en profunditat amb Tim Cook, el conseller delegat d’Apple, i diversos dels seus lloctinents al capdavant del fabricant de l’iPhone. Aquesta loquacitat sobtada, insòlita en una companyia tan hermètica, té almenys dos motius. Un és immediat: d’aquí pocs dies està previst que es presenti un nou model de telèfon i tot apunta que oferirà als propietaris dels models actuals pocs incentius per renovar-los. L’altre motiu és històric: dimecres passat va fer cinc anys que Cook va assumir el càrrec de conseller delegat d’Apple, en substitució d’un Steve Jobs tan afeblit pel càncer que va morir poques setmanes després. La coincidència de les dues circumstàncies ha aconsellat els màxims directius de l’empresa sortir a fer declaracions que, si bé no concreten gran cosa sobre les intencions futures d’Apple, sí que els permeten modular de manera preventiva les anàlisis i valoracions que es fan i es faran sobre aquest tema.

De les característiques i les prestacions del nou iPhone no n’hem de parlar fins que l’haguem tingut entre mans. En canvi, sí que podem valorar ja com ha canviat Apple des que està dirigida per Tim Cook, i per fer-ho no hi ha res millor que comparar les principals magnituds de l’empresa a mitjans de l’any 2011 amb les de l’actualitat, a partir de les dades que com a firma que cotitza en borsa està obligada a publicar trimestralment.

En termes econòmics, l’Apple d’ara és el doble de gran que la de fa cinc anys: quan Tim Cook va assumir la direcció executiva de l’empresa, la companyia facturava uns 100.000 milions de dòlars cada trimestre; actualment en factura més de 200.000. També ha duplicat el valor en borsa que tenia l’agost del 2011, fins al punt de convertir-se en l’empresa més valuosa del món després de superar fa tres anys la petroliera Exxon Mobil. Alguns observadors consideren, però, que això no té gaire mèrit: el 102% d’increment en el valor d’Apple és inferior al 113% que s’ha revaloritzat el conjunt de l’índex Nasdaq durant el mateix període, i per això hi ha inversors que exigeixen més agressivitat a Cook.

Sigui com sigui, aquest creixement l’ha aportat majoritàriament un únic producte: l’iPhone, que a més ha anat guanyant pes en els ingressos de l’empresa. Si a mitjans del 2011 representava el 45% de la facturació d’Apple, actualment ja és el 64%. En el mateix període, els ordinadors Mac han passat d’aportar el 20% a l’11%, i les tauletes iPad han caigut del 16% al 9%, tot i que les dues categories han incrementat lleugerament la quantitat d’unitats venudes. Segons l’analista Jack Dawson, Apple va vendre 69 milions de telèfons durant els quatre últims trimestres de Jobs com a conseller delegat, mentre que Cook n’ha despatxat 214 milions durant els seus quatre trimestres més recents, i en el conjunt de l’any 2015 les vendes totals van superar els 231 milions d’unitats. I això que la quota de l’iPhone al mercat mundial de smartphones és ara del 12,9%, per sota del 14,1% que tenia fa cinc anys. Potser el més impressionant és que el preu mitjà de l’iPhone no només s’ha mantingut, sinó que ha augmentat: dels 636 dòlars del 2011 als 656 d’aquest any, tot i que es tracta d’un producte ja madur -el primer iPhone va sortir a la venda fa nou anys- i que en aquests cinc anys Apple ha tret dos models de preu més assequible: l’iPhone 5c i l’iPhone SE. Ara l’empresa ven 3,1 vegades més telèfons que el 2011, però factura 3,5 cops més per aquest concepte. En qualsevol cas, aquest mes d’agost Apple ha venut el seu iPhone número 1.000 milions, el 87% dels quals han sigut despatxats sota la direcció de Cook.

L’Apple del 2016 és una empresa molt més internacional que la del 2011. Fa cinc anys obtenia gairebé la meitat dels seus ingressos a Amèrica, mentre que ara no arriba al 40%. La facturació a Europa també ha baixat del 27% al 24% del total. On ha anat la diferència? Doncs a la Xina: el gegant asiàtic ja aportava a finals de l’any passat el 24% de les vendes d’Apple, mentre que fa cinc anys només en representava el 10%. Aquest canvi és fruit d’una aposta personal de Cook per aquest mercat, que té la classe mitjana més gran del món. La globalització d’Apple també queda reflectida en la quantitat de botigues pròpies de la marca: a mitjans del 2011 hi havia 327 Apple Stores al món, de les quals un 72% eren als EUA; cinc anys més tard hi ha 488 establiments oberts al públic, però només el 55% són al país d’origen de l’empresa.

Un altre aspecte destacable és l’increment dels recursos que Apple dedica a R+D. Abans de l’ascens de Cook sumaven 2.500 milions anuals. Cinc anys després, la xifra s’ha quadruplicat i ha arribat gairebé als 10.000 milions. Aquest augment es podria atribuir al creixement dels ingressos, però en realitat va més enllà: en l’era pre-Cook, Apple invertia en R+D un 2% de la facturació, però ara hi dedica el doble, un 4%. Potser no és casual que aquests dos punts percentuals coincideixin gairebé exactament amb el descens dels beneficis de l’empresa durant els últims anys. Cook i el seu equip saben que el futur de l’empresa passa per crear productes nous que atreguin els clients fidels a la marca i obrin mercats nous, i de moment no sembla que l’únic producte de l’empresa nascut durant el mandat de Cook, el rellotge Apple Watch, ho hagi aconseguit. D’aquí la progressiva orientació d’Apple cap a sectors fins ara aliens a la seva activitat, des de l’automoció fins a les aplicacions i els serveis vinculats a la salut.