Cinc lul·lianes engrescadores

Tot tenint present l’esmerç i la dedicació d’un personatge genial com Ramon Llull al seu ideal -o millor, al seu triple ideal: donar la vida per Crist; escriure “el millor llibre del món” per convertir els infidels i que el Sant Pare financés la construcció de monestirs per poder dedicar-se a l’estudi de les tres religions d’un sol Déu i, aleshores, demostrar la veritat de la fe cristiana per damunt de les altres dues…- he pensat que valia la pena dedicar unes molt breus lul·lianes a l’obra de cinc creadors contemporanis que conreen, amb devoció i profit, la seva disciplina preferida: l’escriptura. Concretament a una sèrie de textos en els quals xiuxiueja, com un alè engrescador, l’aura d’un dels llibres més curiosos de Doctor Il·luminat: el Llibre dels mil proverbis (1302).

Basilio Baltasar

La novel·la d’aquest escriptor i gestor cultural, Pastoral iraquí, es pot considerar una al·legoria sobre la condició humana, on el proverbi lul·lià (cap. XIX; n. 13) “Veritat jamés no mor” hi és de casa. Una crítica anglesa va escriure que és una novel·la on “la ficció ensenya allò que la realitat amaga”. Del tot cert, em sembla, perquè també hom pot fer-ne una lectura, amb l’ajut d’una de les reflexions més punyents del poeta portuguès Pessoa, quan al seu Llibre del desassossec ens diu: “Sóc feliç, perquè amb els meus records he tornat a l’única vida, que és la literatura”. Novel·la de clarobscurs, d’idees, d’enigmes (“el vertader enigma del món és el rostre de l’ésser humà”; pàg. 100) per fer surar la “veritat” del text del món…

Roberto Calasso

Com una mena de sinècdoque, és a dir, com una part de l’opera omnia d’aquest escriptor i editor, he escollit Le nozze di Cadmo e Armonia, llibre que ha esdevingut un “clàssic”. A mig camí entre la novel·la i l’assaig, hereu del gran gènere de la mitografia, la pretensió d’aquest escriptor és conjuminar les grans tradicions (greco-llatina, oriental, etc.) amb les eternes preguntes que formula la modernitat. Ho fa amb rigor, saviesa, estudi, erudició, l’alè de la creació i el mirar de reüll als neoplatònics del Renaixement a Florència (ell també és florentí). És per això que el proverbi lul·lià (cap. XXXVI; n. 10) “Qui no perfevéra, no va” encaixa del tot amb el seu itinerari vital, que es reflecteix de manera original i sapient a la seva obra.

Lluís Calvo

L’assaig, El meridià de París del poeta i assagista Lluís Calvo és un bell exemple de com el pensament pot conjuminar-se, literàriament, i donar a llum un recorregut líric d’allò més insòlit, culte i suggeridor. Tal vegada perquè l’autor ha assolit prou bé que “qui sap demanar el camí, pot anar per tot el món”. El proverbi lul·lià (cap. XXXIV; n. 6) “Legalitat riu ab Veritat, Fortitudo è Efperanfa” s’adiu amb l’esperit que solca els nou capítols del llibre (epíleg i epifonema inclosos). Un exercici al voltant d’un meridià legal on l’autor reflexiona sobre un munt de “veritats” -històriques, polítiques, literàries, geogràfiques- i ho fa amb una gran fortalesa i la convicció de la propera aparició d’un novell i sorprenent imaginari poètic.

Flamenc a Barcelona

L’estudiosa Montse Madridejos, especialista en Carmen Amaya, la familia Borrull, Lola Cabello i els espectacles i locals de flamenc a Barcelona, és l’autora de l’assaig El Flamenco en la Barcelona de la Exposición Internacional 1929-1930. La importància i la vida de què gaudeix el flamenc als anys 20 a la Ciutat Comtal (nombrosos locals), a més de molts indrets de Catalunya, es veu reflectida en l’anàlisi rigorosa, amena i molt ben documentada d’aquesta petita joia llibresca. El proverbi lul·lià (cap. XII; n. 11) “Jufticia ha major parentefch ab bondat, que ab diners” explicita, de cap a peus, el tarannà de l’autora en aquesta obra en concret i, en general, en les seves obres sobre arguments semblants.

Carles Hac Mor

Són tantes les obres de creació del poeta Carles Hac Mor que volia esmentar ( El desvari de la raó ; Enderroc i reconstrucció ) que al final he triat el primer volum de la seva obra completa: Obra completa punt u. Poesia, prosa poètica, aforismes, imatges, reflexions, treballs amb altres artistes i sempre amb el dubte raonable: “No ben bé”. Arnold van Gennep, al seu llibre La formació de les llegendes (1910), deia que “una frase estarà ben construïda si hom pot llegir-la en veu alta”. L’obra d’Hac Mor llegida en veu alta sona molt bé! Per a ell era d’allò més normal i natural el proverbi lul·lià que diu (cap. XLVIII; n. 10): “Pença mou la paraula, é la paraula móu los péus é les mans”. Un pensament emparaulat.