El cinema català fa un “Som-hi, equip!”

BarcelonaLola Dueñas i Anna Castillo s’abracen amb la seva directora, Celia Rico. I s’hi afegeix amb una rotllana tot l’equip de 'Viaje al cuarto de una madre': “Som-hi, equip!”, exclamen plegats, com si fossin el cinc inicial d’un partit de bàsquet o els Lobos de '¡Booom!'. Estan exultants i es nota. És la trobada dels nominats als Premis Gaudí a l’Hotel Mandarín Oriental del passeig de Gràcia. “Estic feliç i content”, exclama Miki Esparbé quan m’interesso per la seva ultraactivitat. Sempre emana entusiasme i simpatia. Marta Ramírez, productora novell de 'Les distàncies', tampoc pot estar més emocionada. La directora, Elena Trapé, ha vingut acompanyada dels seus guionistes, Josan Hatero i Miguel Ibáñez. Hatero i Trapé van treballar plegats a la FNAC i allà van travar l’amistat que els ha portat a aquesta aventura.

Amb 'Quién te cantará', Eduard Grau ha rebut la seva segona nominació a un Gaudí. Està al·lucinant amb el nivellàs dels seus competidors a la categoria de millor fotografia. Considera que el favorit és Diego Dossuel per 'Entre dos aguas' i està convençut que la de l’entrega serà una nit maca. La categoria de millor documental serà renyida. Un dels productors de 'Petitet', Sergi Pérez, m’ensenya els primers esbossos del pòster d’'Els dies que vindran', la nova pel·lícula de Carlos Marquès-Marcet, que explora amb mirada 'verité' la paternitat real de Maria Rodríguez i David Verdaguer. L’altre productor, Toni Folguera, està content amb el vídeo promocional dels Gaudí, que acaba de rodar i en què apareix fent de director de càsting.

Parlo amb Àlex Brendmuhl –nominat al millor actor per 'Petra'– dels recents Globus d’Or i de les sèries del moment. Està molt interessat en 'Fuga en Dennemora', de Benicio del Toro i Patricia Arquette. Li recomano –he perdut el compte de tota la gent a qui l'hi he recomanat– 'El método Kominsky'. I m’explica que la setmana que ve participarà llegint un text a la festa Murakami, que es farà a la Laie. Compta fins a cinc en japonès i em deixa molt encuriosit: “Saps que parlo una mica de japonès antic i d’àrab antic?” Caram!

Just abans de la foto de família –una feinada de producció, poca broma!– veig que Alain Hernández, Miki Esparbé i Maria Ribera es volen fer una 'selfie'. M’ofereixo a fer de fotògraf, però hi arribo tard. Les connexions entre ells són intenses. Esparbé i Ribera exploren l’amistat i la llunyania a 'Les distàncies' i Esparbé i Hernández es coneixen com s’hi s’haguessin parit des de les contundents vivències de 'Pop ràpid' i 'El rei borni', al teatre i al cine.

Un G8 més simpàtic

Tots els nominats busquen el seu lloc als seients i a la tarima. Tenen un cartellet amb el seu nom, és una mica com les fotos dels consells de ministres i les reunions del G8. Però molt més simpàtics, esclar. Isaki Lacuesta i Isa Campo, amb dues maletes a coll, són els que van més carregats: “Sí, carregats de punyetes, exclama ell!”. En canvi, Clara Segura només ha de deixar aparcades les ulleres de sol. Sergi López –nominat per 'La vida lliure'– encara no ha pogut llegir l’entrevista d’ahir al 'Play' de l’ARA: “Quan surti al carrer me’l compro!”

Després, a l’hora del bar, Isona Passola també està contenta però alhora preocupada per la davallada de les aportacions econòmiques i per la difusió del cinema català, especialment al territori: “Quan deixi l’Acadèmia vull haver aconseguit que la nostra gent vegi més el nostre cinema!”, proclama. I brinda. És com el “Som-hi, equip!”, d’abans. Aquest també gens metafòric, molt literal.