Un circuit massa condescendent i permissiu
Quan no teníem el Circuit de Catalunya ni radars a les carreteres, els aficionats catalans als esports del motor acostumàvem a anar al Paul Ricard a veure les curses que tant ens havien enamorat a Montjuïc, fins que el van tancar. La pista de Le Castellet era una opció més per afegir al pelegrinatge que ens duia habitualment al Jarama o, si la butxaca ho permetia -perquè els preus eren abusius-, potser a Mònaco.
El traçat francès, amb la llarga recta del Mistral i, sobretot, un ambient excepcional, va ser un lloc que ens va permetre veure grans premis de F1 i de motociclisme, però també el mític Bol d’Or, les Superbikes, els GT i moltes curses de resistència. Allà hi vam veure les lluites de Fittipaldi i Scheckter, les guerres entre Rainey i Lawson i, en el meu cas, fins i tot vaig tenir l’ocasió de fer de copilot d’Alain Prost amb aquell diabòlic invent que va ser la Renault Espace amb el motor V10 que duia el Williams de F1 del 1993 (800 CV), o conduir -no pas pilotar- el Renault de F1 de Fernando Alonso al 2008.
El 1991 el GP de França va marxar al circuit de Magny Cours, una pista enmig del no-res, que mai va agradar a ningú tot i que la F1 s’hi va instal·lar fins al 2008.
Des d’aleshores aquest país, l’inventor de les curses de cotxes, no havia tingut cap Gran Premi de F1 fins diumenge, i la veritat és que la tornada ha sigut força decebedora.
Quan Ecclestone va comprar aquest circuit el 1999 el va transformar en una pista de proves, per fer-hi assajos. Els canvis van diluir la personalitat que tenia inicialment. I, tot i que aquest cap de setmana hem vist que el Paul Ricard permet més avançaments que altres pistes del campionat, la veritat és que ara aquest circuit no té el caràcter d’abans i sembla massa asèptic i poc selectiu. És veritat que a causa de les escapatòries tan grosses que té els pilots es veuen amb cor de provar avançaments que en altres indrets no s’atrevirien ni a somiar; però no és això. Les errades s’han de pagar; si no, no hi ha manera de diferenciar el talent de la bogeria.
El Paul Ricard ara és com un laboratori, com un quiròfan, un lloc on, sobretot, es pot morir per un xoc sèptic o per un virus hospitalari abans que d’una aturada cardíaca. Que diferent aquest circuit del de Le Mans de la setmana anterior! Que l’hi preguntin a Fernando Alonso, per exemple.
