Ciutat intel·ligent, per a què?

La setmana passada vaig tenir l’oportunitat de participar per primera vegada en l’obertura de l’Smart City Expo Congress. Amb aquest esdeveniment, Barcelona ha estat de nou l’epicentre del debat entorn del desenvolupament urbà i l’aplicació de tecnologies digitals en la gestió municipal.

El de smart city, com se sap, és un concepte controvertit amb concrecions pràctiques i aproximacions teòriques molt diverses. Durant molts anys, de fet, l’hem vist funcionar com una icona d’exportació sense gaire contingut substancial i sense especificar quines lògiques urbanes hi havia darrere d’aquesta aposta tecnològica. Per això una de les crítiques principals a la smart city assenyala que aquest concepte pot induir a pensar més en els resultats que en els processos: que pot ser, doncs, un concepte tecnocràtic. I no només això. En el cas de Barcelona, massa sovint, la smart city s’ha pensat i dissenyat d’acord amb els interessos exclusius de grans corporacions tecnològiques que operen a milers de quilòmetres de la ciutat, al marge de les seves necessitats específiques i dels seus habitants.

Com a govern de la ciutat, entenem que aquesta lògica no pot continuar. Que tenim l’obligació d’ampliar el focus del debat i d’anar més enllà d’una noció de smart city que, com ha denunciat la sociòloga Saskia Sassen, “mata la ciutat”.

En la sessió inaugural del congrés vaig explicar als assistents que si una candidatura bàsicament ciutadana com la nostra havia arribat al govern sense grans suports mediàtics ni financers era perquè hi havia coses que no funcionaven bé. Ni des del punt de vista polític, ni des del punt de vista econòmic. Si la gent havia votat pel canvi era sobretot per l’anhel d’avançar en la igualtat d’oportunitats en cadascun dels 73 barris de la ciutat, pel desig de recuperar un urbanisme social, de proximitat, més proper al que va existir abans dels Jocs Olímpics que a l’urbanisme de vegades desarrelat dels últims anys.

La gran fita, precisament, del millor maragallisme va ser aprofitar l’empenta dels moviments socials i veïnals per enfortir l’espai públic, forjant una aliança virtuosa entre institució, experts, empreses i societat civil, i posar l’urbanisme al servei d’un model de ciutat més habitable.

Amb el pas del temps, tanmateix, aquesta aliança es va diluir. L’interès públic va acabar cedint als interessos d’algunes grans corporacions, el govern municipal va acabar reduït a la gestió d’una marca internacional sense model urbà i la ciutadania es va convertir en espectadora passiva -i patidora activa- d’un nivell creixent de desigualtats i d’un empobriment notable de la democràcia. Si no es recupera la reflexió sobre quin model de ciutat volem, la smart city corre el risc d’esdevenir el darrer capítol d’aquesta història de declivi.

El repte que tenim al davant és recuperar la millor política urbana preolímpica i col·locar-la a l’altura de les noves exigències socials, ambientals i tecnològiques del segle XXI. I per fer-ho hem d’aprofitar la intel·ligència col·lectiva de la ciutadania, de les institucions i de les empreses compromeses amb aquest repte. Si volem parlar seriosament de smart city no podem acceptar de manera complaent que hi hagi barris on prop del 70% de la població no té accés a internet. I no podem consentir, tampoc, que la ingent quantitat de dades i d’informació que genera la ciutat de Barcelona vagi a parar a unes poques butxaques privades, en comptes de funcionar en codi obert, al servei del conjunt del veïnat de la ciutat.

Com es va poder constatar en l’exposició de la setmana passada, els canvis tecnològics que s’han produït en els últims anys tenen un potencial indubtable si el que es vol és construir una ciutat justa i democràtica, amb una economia cada cop més circular i ecològicament sostenible. En moltes ciutats la introducció de sensors i d’aplicacions digitals ha sigut un element clau per millorar els controls de la qualitat de l’aire, per garantir una mobilitat menys contaminant, per fer més eficient la gestió de residus o per millorar l’atenció a les persones grans o amb diversitat funcional.

De la mateixa manera, l’economia digital ofereix grans oportunitats per avançar cap a una economia més diversificada, més cooperativa i menys dependent de monocultius actuals com el turisme. Així, per exemple, connectar la Xarxa d’Ateneus de Fabricació, les Fab Labs i tot el que te a veure amb la impressió 3D a les polítiques actives d’ocupació i als itineraris formatius que ofereix la ciutat, esdevindrà crucial.

Res de tot això, naturalment, es podrà fer sense la participació activa de la ciutadania en la coproducció de les polítiques públiques i amb unes institucions massa permeables a interessos privats incompatibles amb el bé comú. Per això és essencial rescatar el concepte de smart city del seu ús merament publicitari o purament mercantil. I l’única manera d’aconseguir-ho és vinculant-lo a una ciutat de codi obert, que potenciï la transparència de l’administració, que ajudi a neutralitzar les males pràctiques i la corrupció i que faci de la participació ciutadana, digital i presencial el nucli d’un autèntic canvi d’època. No podem concebre que una ciutat sigui intel·ligent si no és alhora, i per sobre de tot, justa i democràtica.