Ciutats amables, ciutats segures

“Cal una desmilitarització dels departaments de policia perquè no semblin exèrcits d’ocupació”. La frase no és d’un gran pensador pacifista ni d’un activista antiglobalització. La va pronunciar fa uns dies el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units Bernie Sanders. I em sorprenc a mi mateixa citant un polític d’un país que no ha excel·lit, precisament, per disposar de polítiques de seguretat exemplars, i membre d’un partit amb el qual mantinc una ampla distància ideològica.

Enmig de discussions de política internacional, terrorisme o economia, la suma d’actuacions policials amb final tràgic ha situat a l’agenda nord-americana la reflexió urgent i necessària sobre el model de seguretat que cal en temps de societats complexes i de governances democràtiques del segle XXI.

També al nostre país és necessari abordar de manera immediata aquesta qüestió. Fa 22 anys, en l’inici del desplegament dels Mossos d’Esquadra, vam perdre la gran oportunitat de bastir un model policial diferent, innovador en la forma i el fons, molt més d’acord amb el tarannà democràtic de la Catalunya contemporània. Tot el coneixement i l’expertesa d’unes generacions, com la meva, bregades en la cultura de pau i l’estratègia no violenta en la resolució de conflictes no es van saber aprofitar per construir unes polítiques diferents a l’hora d’articular la seguretat i definir el paper dels cossos policials.

Però ara ja no podem esperar més. Noms com els d’Esther Quintana o Juan Andrés Benítez han de ser la nostra palanca de canvi cap a unes noves polítiques públiques de seguretat. I el procés constituent que tot just encetem ha de servir com a oportunitat per pensar i fer les coses de manera diferent.

Tampoc en l’àmbit local es pot defugir aquest debat. Perquè malgrat que en la democràcia postfranquista la majoria de municipis van anar optant per passar d’un model policial tradicional i repressiu a un de proximitat i prevenció, aquesta conversió mai es va arribar a produir de manera absoluta. Al cap dels anys, moltes de les policies locals han optat per fórmules híbrides que han portat a un increment d’unitats basades en models reactius. No hi ha hagut autèntiques transformacions dels cossos policials des d’una perspectiva de servei públic i d’estructura democràtica, ni un debat a fons sobre el què i el com de la seguretat com a concepte, percepció i realitat.

Potser us pregunteu què hi fa una pacifista i antimilitarista com jo dirigint el cos de la Guàrdia Urbana de la tercera ciutat de Catalunya. Ho faig pel convenciment pragmàtic que un altre model de seguretat és possible. I per l’oportunitat de convertir el llegat de l’experiència en una alternativa factible.

És per això que el nou govern municipal que encapçalo a Badalona ha fet una aposta valenta per abordar aquesta qüestió i fer un gir respecte de les polítiques del darrer mandat del Partit Popular. Volem deixar enrere un concepte de seguretat basat exclusivament en l’acció policial que conduïa a aspirar a tenir un agent a cada cantonada.

De la mateixa manera, no vam trigar ni una setmana a desmantellar el grup d’antiavalots. Diversos informes demostren que aquest tipus d’unitats de caràcter reactiu i repressiu formen més part del problema que de la solució, no només perquè actuen en formes i maneres gens proporcionades a l’encomanda de tasca real sinó perquè acaben generant un alt índex de lesionats entre els mateixos agents que en formen part. Per si això no fos prou, cal recordar que entre les competències dels municipis no hi figura poder disposar d’unitats d’aquestes característiques.

Tot això és el que ens va portar al convenciment que calia desconstruir el model vigent. Aquests canvis no són automàtics, però ja hem començat a implementar un sistema basat en la premissa que la seguretat va molt més enllà que els cossos policials. Seguretat són també els camins escolars i models d’oci alternatiu. O els espais públics ben il·luminats i l’aprenentatge per a l’autogestió davant les emergències. O la convivència en la diversitat i les sancions reparadores.

És, en definitiva, un model en el qual la policia és un instrument més. I on els agents, molts dels quals desenvolupen una tasca exemplar com a servidors públics, treballin per garantir unes ciutats més justes. Hem de continuar transitant d’una policia al servei del poder a una policia al servei del ciutadà.

Però perquè això funcioni cal una ciutadania que se sàpiga coresponsable i conscient dels drets i deures que comporta la vida comunitària. Ser amable no significa ser feble, ni ser comprensiu significa ser permissiu.