De ciutats i els seus equips

BarcelonaEn els dies posteriors a la impactant mort de Davide Astori, el periodista i escriptor Luigi Garlando, a la Gazzetta dello Sport, va testimoniar el sòlid lligam entre Florència i el Fiorentina, entre l’humor de la ciutat i la trajectòria de l’equip. El club viola, exposa Garlando, “no és només un afer d’homes que van al bar, és un parent que s’asseu a la taula amb la família i afecta també els sentiments de mares i filles”. El periodista, però, s’arrisca quan diu que un vincle similar “potser només es dona a Barcelona”.

És molt antic l’adagi que assegurava que, el diumenge o el dilluns, qualsevol barceloní, estigués o no interessat pel futbol, demanava què havia fet el Barça. El club d’ara, però, és una multinacional de l’espectacle, una pàgina més de les guies turístiques, un proveïdor de contingut audiovisual, un parc d’atraccions de temàtica culer. El concepte veí de localitat, en una ciutat on els veïnatges són cada cop més volàtils, ha esdevingut anacrònic també a l’estadi: Joan Maria Pou podria reclutar-hi prou personatges per a una temporada barcelonista del Cases d’algú, viatgers exòtics que paguen centenars d’euros per una entrada de gol amanida amb serveis i obsequis. S’ha presentat un onze sense catalans per primer cop en setze anys. Es pot argumentar que amb la nova equipació es vol enfortir la simbiosi amb la ciutat, o que milers de ciutadans van seguir la rua del doblet, ¿però es pot afirmar avui, com era tòpic abans, que el Barça marca la vida i l’estat d’ànim de Barcelona?

Hom pensa en indrets més humils, localitats segurament situades en un mapa pel seu paisatge, el fet cultural i artístic o la gastronomia, però que es projecten més àmpliament gràcies al futbol, llocs on s’harmonitza l’activitat humana amb una natura potencialment inclement, on la imatgeria local o la faràndula festiva són venerades, que atrauen visitants a festivals i celebracions, però que també valoren l’impacte positiu de tenir el club de futbol en un campionat de cert prestigi. Poblacions amb mitjans que proposen seguiments esportius acurats i eficaços. Ciutats on els esportistes nadius es vinculen amb l’associacionisme de tot tipus, i els no nadius es creuen amb els veïns comprant al centre vila, dinant de menú o vigilant la mainada en un parc. Són els mateixos jugadors a qui els diumenges, a l’estadi, els aficionats veuen en mida real, no com a insectes. En aquests recintes, la proporció d’assistents respecte al cens d’habitants no s’allunya del dels grans equips. Si se’m permet l’exemple local, dos mil olotins a l’Estadi Municipal representen un 5,9% de la població de la ciutat; noranta-vuit mil barcelonins al Camp Nou, un 6%. És el context de moltes ciutats petites i mitjanes, així, el que sona més a aquesta identificació que es palpa a Florència i que a Barcelona, almenys, pot ser motiu de debat.