El clàssic
Aquest cap de setmana hi havia clàssic, que en diuen, quan més aviat s’hauria de dir ritual de confrontació patriòtica. És a dir, la possibilitat de guanyar Madrid, per Messi interposat, sense córrer cap risc penal. Però precisament aquesta vegada el partit no s’ha jugat. L’1-O del 2017 hi havia Barça - Las Palmas i es va optar per la porta tancada perquè es va considerar que suspendre el partit i alimentar la fantasia de la independència no valia sis punts de sanció. Ara hi ha hagut un ràpid i sorprenent acord (polític i esportiu) per ajornar-lo. Les discrepàncies han vingut per la nova data però sembla que l’ajornament alleujava tothom. Diuen que Pedro Sánchez no volia la caixa de ressonància internacional d’un Barça-Madrid en plena campanya, malgrat que ni xinesos, ni japonesos, ni alemanys, ni americans voten. De què tenia por? Diuen que hi havia informes d’alt risc dels Mossos. ¿Els ha vist algú? El govern català no ha badat boca. I les autoritats esportives no han dubtat de l’alta perillositat del partit. Qui hi guanya?
La por a les mobilitzacions ha fet que se suspengués l’acte social més rellevant del calendari. Milions de ciutadans el trobaran a faltar. És a dir, per a molts haurà estat una gran penitència del Procés: un cap de setmana de clàssic sense clàssic, elevat risc de síndrome d’abstinència. Potser per això ningú des de l’independentisme s’ha atrevit a celebrar aquest èxit: aconseguir que se suspengués un esdeveniment d’estat.
Acabo de llegir que el Tsunami Democràtic convoca el 18 de desembre una mobilització amb el lema “Juguem a casa”. No cal ser gaire imaginatiu: és la nova data del Barça-Madrid. Tornaran a suspendre’l? Una pregunta s’imposa. Quants Barça-Madrid s’haurien de cancel·lar perquè els governants no suportessin la pressió de les masses i s’asseguessin, per fi, a negociar? ¿El que no han aconseguit set anys de Procés ho aconseguiria el clàssic? No seria estrany. De fet, seria perfectament coherent amb la història d’un país que porta dècades vivint del Barça-Madrid com a forma recurrent de sublimació del conflicte Catalunya-Espanya. El clàssic com a horitzó del que és possible. En el fons els Barça-Madrid són la millor garantia de pervivència de l’ statu quo.
