Clàssics masclistes: adaptar-los o no, aquesta és la qüestió

Barcelona“¿És possible, mare, que algú et pegui així de fort, realment fort, i que no et faci gens de mal?”, pregunta la Louise en el musical Carousel. “És possible, estimada”, li respon. Frases com aquesta, inscrita en un dels musicals més importants de la història, van reobrir dins el Festival Grec el debat sobre com s’han d’abordar les adaptacions dels clàssics que han quedat desfasats pel seu sexisme. A les xarxes hi havia espectadors que es demanaven si és pertinent avui representar Carousel, una obra de Richard Rodgers i Oscar Hammerstein datada del 1945 que defensa uns estereotips caducs i justifica la violència masclista.

El problema no és nou ni local, esclar, i també afecta la diversitat sexual, ètnica o racial. El New York Times plantejava aquest debat al febrer quan a Broadway coincidien en cartell quatre musicals amb arguments anacrònics: Carousel; My fair lady; Kiss me, Kate i Pretty woman. Què s’ha de fer amb els clàssics que discriminen la dona? ¿No s’haurien de programar? ¿S’haurien de versionar sempre? ¿Com coneixerem llavors el patrimoni?

Daniel Anglès, director de la que haurà sigut la primera adaptació al català de Carousel, planteja un condicionant previ crucial: l’obra no es podia versionar perquè no és de dret universal (això passa al cap de 80 anys de l’estrena) i la fundació de Rodgers i Hammerstein no autoritza “ni canviar-ne una coma”. L’única opció possible, per tant, era no fer-la. Anglès atribueix part de la polèmica al desconeixement que hi ha del gènere i els seus clàssics:“És no entendre la dimensió de la peça dins del gènere”, diu, comparant-lo amb l’estrena del primer Tennessee Williams en català. Alhora és conscient que era un material sensible: “La funció explica una manera d’enfrontar-se a això [la violència masclista] que encara passa avui. Es pot traslladar el text a una situació contemporània i és creïble. Per mi, ensenyar-ho dalt de l’escenari no vol dir donar-ho per vàlid. A més, és evident que la reacció d’ella vista avui és aberrant, no és un missatge subtil que pot adoctrinar sense que te n’adonis. Si el que produeix al públic és rebuig i indignació, això és el que ha de fer el teatre, fer-nos pensar”.

Versionar un text, fins on?

Cada nova posada en escena ja implica una tria ideològica. Un cop escollit un títol i descartats tota la resta, el dilema és com i en quin grau es fa compatible la preservació del cànon i l’actualització dels clàssics amb noves lectures. “No té cap sentit preservar el patrimoni com en un frigorífic o amb una mirada museogràfica. Però per altra banda necessitem tenir una mirada crítica sobre la nostra tradició per plantejar-nos qui hem sigut, com hem viscut, quins valors hem celebrat, què acceptem i què qüestionem del que hem heretat”, exposa la directora Carlota Subirós. S’han de conèixer els clàssics fins i tot per poder distanciar-se’n, perquè no es tracta de reescriure la història. “S’ha de trobar l’equilibri. Es pot fer una analogia amb el propi passat: necessites encarar-te amb el teu passat, saber d’on vens -com a persona i com a societat- i alhora tenir una relació crítica amb això que no pot ser ni destructiva ni acrítica”, exemplifica.

La realitat és que molt poques vegades es manté literalment l’original. Ni que sigui per escurçar-lo o adaptar-ne la llengua, es versiona per fer-lo digerible per a la nova audiència. Perquè cal no oblidar que els autors clàssics escrivien per als seus contemporanis, de manera que l’adaptació seria el més fidel a la pretensió de l’autor. “No es tracta de deixar de fer clàssics sinó de «preservar-ne la flama i no venerar les cendres», és a dir, de mantenir el que hi bat a dins. El clàssic sempre hi serà. Si algú vol llegir-se l’original, que ho faci. Però quan aixeques una versió intentes que vulgui dir coses en el món d’avui, sense tenir en compte el context original”, opina el director Pau Carrió, que va adaptar fa dos anys L’hostalera de Carlo Goldoni, de la qual va canviar fins i tot el final per matisar la visió de la dona interessada i objecte de desig.

Hi coincideixen la majoria de dramaturgs: els clàssics s’han de poder reescriure amb llibertat si se’n manté l’esperit. “Hem de tenir menys por de tocar-los, i alhora els hem de tenir tot el respecte”, apunta la dramaturga Anna Maria Ricart, adaptadora de Fuenteovejuna i Jane Eyre. “Si són clàssics és perquè toquen temes que ens preocupen ara, per això són universals. Però la relació dels personatges no és essencial, és un reflex de la societat d’aquella època. Crec que, ja que fem adaptacions per altres motius, com la durada, hem de fixar-nos en els temes de gènere, reflexionar-hi. Fins ara no es feia perquè es trobava acceptable o normal”, lamenta Ricart.

Eva Espasa, professora de traducció de la Universitat de Vic i especialista en gènere, també creu que s’ha de “buscar la fórmula, subtil o no, per presentar una visió crítica dels textos sense higienitzar-los ni carregar-se’ls”. Ella és una fèrria defensora de l’adaptació: “El fet de representar-lo ja suposa tocar-lo i, si hi ha qüestions d’ideologia que han canviat, trobo que cal intervenir-hi. Hi ha maneres de qüestionar un text sense tocar-ne ni una coma, si hi ha problemes de copyright. Però has de buscar un cert distanciament perquè si no pot equivaler a aprovar-ho”, diu.

El dramaturg Guillem Clua també és taxatiu: “Picasso va reinterpretar Las Meninas des del cubisme: això és interessant, perquè parla del seu temps i genera nous punts de vista. No vol dir que cremi el quadre de Velázquez ni elimini els clàssics. Jo no cremo res, però crec que les visions contemporànies han d’anar més enllà d’un maquillatge en la posada en escena. S’ha de reinterpretar tot”, defensa el responsable de versionar la sarsuela La revoltosa, que va adaptar precisament posant en primer pla el conflicte de gènere. Carlota Subirós va adaptar dos textos d’Àngel Guimerà per al Teatre Nacional i, curiosament, en l’obra més coneguda, Maria Rosa, va intervenir més en l’estètica, mentre que va ser més “lliure i decidida” a l’hora d’abordar la dramatúrgia de Sol solet, per a la qual va crear un repartiment paritari. Tot i això, tampoc creu que s’hagin de convertir totes les obres “en un joc sobre aquest fet”.

La realitat i la correcció política

“Ens correspon fer un exercici de presa de consciència. La manera com ho traduïm en cada muntatge és imprevisible”, afirma Subirós. Carrió hi coincideix: “Hi ha moltes possibilitats i les hem d’anar provant, però el que és segur és que ho hem de tenir present: he de saber on soc i què trobo just o no. Ara bé, si optem per fer desaparèixer el masclisme dels clàssics i fer personatges fantàstics i respectuosos, tampoc ens estarem referint al món actual”. “A mi m’espanta profundament decidir que no volem que cap comportament que ens sembli moralment reprovable es vegi dalt d’un escenari. Si comencem a eliminar textos, on és la línia? Romeu i Julieta glorifica el suïcidi adolescent per amor; per tant, no la farem? ¿Despenjarem dels museus els quadres on hi ha situacions intolerables? ¿Prohibirem Set núvies per a set germans?”, es pregunta Daniel Anglès.

El director David Selvas respon a la pregunta: “El límit és que no ens puguem permetre personatges i situacions reals. La ficció posa en marxa uns mons i la complexitat passa per tocar certs límits. Aquí entra el teu criteri per decidir si dones el teu punt de vista sobre això o no expliques certes històries perquè creuen els límits. Justificar agressions crec que és un límit”, afirma Selvas, que ha posat en escena versions de Don Joan de Molière i La importància de ser Frank d’Oscar Wilde.

¿Fins a quin punt es pot intervenir en un text sense trair l’autor? “Quan aportes una visió que no existia en l’obra, com un concepte de gènere, no existeix la traïció”, defensa Clua. Ell, però, rebutja que s’apliqui cap tipus de censura o que es facin llistes negres. “No s’ha de fer una versió censurada perquè no hi ha un discurs actual més vàlid respecte als anteriors. Hi ha parts del repertori que són indagacions en les parts més fosques de l’ànima i de la cultura -reflexiona Subirós-. I tampoc hi ha una lectura blanca, neta i correcta per a totes les sensibilitats contemporànies”.

Un canvi que és ràpid i global

El debat és complex i molt present en el dia a dia dels artistes. “No tinc cap solució, ni cap de les que m’imagino em satisfà. Pots blanquejar el text agafant el personatge sexista i canviant-lo, però s’ha d’anar més enllà. Estem acostumats que els personatges masculins poden fer de tot, poden ser el fill de puta més gran i ser un protagonista, poden ensenyar les cares bones i les contradiccions. La gran lluita és incorporar aquesta complexitat a tots els personatges”, diu Pau Carrió. “En la immensa part del repertori dramàtic occidental com a màxim les obres tenen dues dones, una de jove i una de gran, la donzella-princesa i la dida-mare-madrastra, i en canvi hi ha desenes d’homes amb papers grans i petits”, explica Subirós.

Si es pretén fer un canvi profund i amb conseqüències reals, equival a “trasbalsar-ho tot”, diu la dramaturga, “començant per quanta feina tenen actrius i actors i quins rols socials es perpetuen i acabant per fins a quin punt la immensa part del repertori està escrit per homes i des d’una cultura patriarcal, i quin sentit té modificar aquestes peces o si val més la pena fer-ne unes altres”. Això és el que defensa Daniel Anglès: “Necessitem autors d’avui que reflecteixin el nostre posicionament i el nostre pensament avui”. Clua ho veu com una oportunitat: “Això és gasolina per al teatre: de cop i volta tens un prisma que abans ni ens plantejàvem que és real, que és al carrer i afecta les nostres vides a tants nivells que ha de ser al teatre. I si una obra no té això, és que no és d’aquest temps”. “Hem de buscar històries de dona i crear un paradigma nou”, defensa Selvas. Carrió creu que és urgent “rebuscar clàssics femenins ocults”.

El paradigma està canviant tan ràpidament que Carrió dubta de com encararia avui L’hostalera i Selvas fins i tot es planteja si posaria en escena Don Joan. Tots dos coincideixen que un títol que avui és implantejable és L’amansiment de l’harpia de Shakespeare. “Hi ha obres que no cal muntar perquè la tesi de base la rebutgem. Però crec que ens hi hem de trobar i decidir lliurement”, diu Carrió. La llibertat creativa és insubornable però també cal tenir present el poder que té l’art: “Tenim una responsablitat increïble de qüestionar cada dia quina imatge del món estem posant en escena, quins somnis compartim, quins valors celebrem i quins qüestionem”, diu Carlora Subirós.