Cloenda Benet: biografia de la història

T an omnipresent era Benet que la seva biografia personal es confon sovint amb la història col·lectiva. La història de la lluita antifranquista a Catalunya no es pot entendre sense Josep Benet (1920-2008). Va ser a la resistència de principi a final, protagonitzant diferents papers del drama col·lectiu: militant actiu, advocat de presos polítics i impulsor d’iniciatives civils, culturals i polítiques. El final d’aquesta sèrie no podia ser cap altra que una cloenda Benet. Ningú no l’ha qualificat millor que Montserrat Roig: “Constructor de somnis”. Per conèixer-lo en profunditat, els llibres Miscel·lània d’homenatge a Josep Benet i la biografia definitiva de Jordi Amat, Com una pàtria.

Un dels seus grans èxits va ser fer tantes coses sense entrar a la presó, perquè prenia mesures de seguretat estrictes amb un mix d’intel·ligència i murrieria i el suport logístic de Montserrat, on era estimat des que, de petit, va cantar a l’escolania. La policia es pensava que finalment l’agafaria arran de la campanya que va engegar per salvar del patíbul Jordi Conill. Ho van anotar així a la seva fitxa voluminosa: “ Dirigente de la campaña internacional contra España a raíz de la detención del bandido anarquista Jorge Conill por intento de atentado contra su Excelencia el Jefe del Estado. Nuevamente en ignorado paradero (1962) ”.

La fitxa de Benet als arxius de la Brigada Social, a Via Laietana, tenia vint-i-tres entrades indexades a mà, cadascuna amb un lligall amb atestats, informes i declaracions; era una de les que l’assenyalaven en més acusacions, en concordança amb la seva real activitat democràtica. El Benet policíac debuta precisament com a “escolán ” a Montserrat i, en acabat, ja “ durante nuestra Guerra de Liberación, estuvo en el ejército rojo, siendo herido en el frente de Balaguer ”.

Comença l’activitat clandestina immediatament acabada la guerra, té molt clar que no es pot perdre ni un minut per intentar recuperar les llibertats polítiques i nacionals arrabassades manu militari. Benet és profundament catòlic -va néixer catòlic i va morir catòlic- i enfoca la seva activitat política en l’espai de la democràcia cristiana. Entre els apunts grotescos d’aquelles fitxes, anoten com a greuge que “ en 1948 le casó el abad de Montserrat Aurelio Escarré, del que era amigo ”. El seu vincle amb Montserrat és prolix en detalls, com ara a tomb de La Ruta Universitària del 1956, “ foco catalano-separatista de matiz democracristiano [sic], mostrando, cada vez más, su disconformidad con el actual Régimen español ”. Hi assenyalen perillosíssims assistents: Josep Lluís Sureda, Antoni M. Badia i Margarit, Jaume Vicens Vives, Jaume Bofill, Joan Reglà, Josep M. Font Rius i Ramon Sarró, entre altres acadèmics brillants.

Capítol especial de la relació entre Benet i Montserrat són les festes d’entronització de la Moreneta, l’any 1947, i les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, el 1963. Les festes d’entronització, amb la coartada religiosa real, van esdevenir una gran manifestació catalanista, amb desplegament de la senyera i cant d’ Els segadors per primer cop des de la República. L’entrevista d’Escarré al prestigiós rotatiu francès donava la volta al món amb el correctiu més important que rebia Franco. La frase matriu, en plena arrencada de la campanya propagandística dels “ 25 años de pa z”, era: “No tenim darrere nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria”. A més, l’abat criticava la complicitat de l’Església amb la dictadura i l’abús de poder, i reclamava eleccions democràtiques, reconeixement nacional de Catalunya i la llibertat dels presos polítics. Aquella entrevista la van planificar Josep Benet i Albert Manent, però van fer força més que ocupar-se de la logística: van intervenir en la redacció final escrita.

L’activisme de Benet va culminar en l’Assemblea de Catalunya, on va tenir un paper destacadíssim en l’elaboració de continguts que després serien molt importants en el procés de recuperació de les institucions catalanes, singularment de l’Estatut, del qual va ser un dels redactors. Benet té un capítol imprescindible de recerca històrica, amb treballs de referència sobre la Setmana Tràgica, el marxisme català, la persecució franquista de la llengua i la cultura o el procés del president Companys. Des dels seus coneixements, també va impulsar altres treballs fins i tot institucionalment com a director del Centre d’Història Contemporània de la Generalitat, al final de la seva carrera política.

La democràcia que havia contribuït tan decisivament a restituir va premiar Josep Benet fent-lo el senador més votat de l’Estat a les primeres eleccions, del juny del 1977: va treure 1.328.607 vots; als comicis recents de novembre, la senadora més votada va ser Cristina Narbona, amb 1.090.551 paperetes. Benet encapçalava la candidatura Entesa dels Catalans, que resumia un dels seus principis: quan Catalunya fa política a Madrid, hi ha d’anar amb un acord de punts bàsics de totes les sensibilitats nacionals. Va mantenir aquest missatge fins al final, quan, connectant-se a un dispositiu d’oxigen, em va dir: “Dedico la meitat del meu temps a viure l’altra meitat. Anar bé és no empitjorar”. Per acabar la sèrie, aquest article vol ser homenatge i agraïment a qui em va encoratjar, aconsellar i ajudar a fer passar el meu periodisme per la memòria de la resistència antifranquista.