El Club Natació Catalunya s’ofega
L’entitat demana a l’Ajuntament que els continuï ajudant per sufragar els deutes i no desaparèixer
BarcelonaCanalla aprenent a nedar a la piscina. Grups de gent gran jugant a cartes al menjador. Esportistes entrant i sortint dels vestidors durant els entrenaments. El dia a dia del Club Natació Catalunya és el d’una entitat on l’esport és una forma de vida. Ja des de la seva creació el 1931 al barri de la Barceloneta, i després a la nova instal·lació de Can Toda a Gràcia, el club ha fet mans i mànigues per donar sempre suport a l’esport. Però aquesta realitat ara trontolla. L’històric club, una de les ànimes del barri de Gràcia des de fa més de 90 anys, està en perill de desaparèixer.
“Tenim un problema que no ve derivat del coronavirus, sinó que és un problema estructural que ja ve dels anys 2008 i 2009. Llavors vam inaugurar la instal·lació de Can Toda. L’havia de pagar en un 50% l’Ajuntament de Barcelona -que ja es va pagar- i de l’altra meitat, que pujava aproximadament uns 6 milions d’euros, se’n feia càrrec el club. Nosaltres ho paguem amb la gestió. Amb les entrades dels socis paguem els treballadors, els proveïdors, els equips... a més de la hipoteca”, explica Jordi Payà, exwaterpolista emblema del club i ara gerent de l’entitat. “El que va passar és que des d’un principi el pla de pagament va començar a trontollar. Amb la gestió no ens arribava. Llavors va ser quan l’Ajuntament va començar a buscar altres fórmules i, per exemple, durant cinc anys ens van pagar les despeses de consum -aigua, electricitat, etc.- perquè així nosaltres poguéssim afrontar la hipoteca”, afegeix.
Aquesta situació, que ja era límit abans de la pandèmia, està en un punt crític. Ara 4.300 socis formen part del club, mil menys que abans que s’escampés el coronavirus. “Ens estem ofegant. No és que ja no arribem a pagar la hipoteca, sinó que no arribem a tresoreria. Estem en un moment crític i pot ser que no puguem pagar el personal o la llum”, confessa Payà. Des de l’entitat demanen a l’Ajuntament que els segueixi ajudant, ja que la instal·lació és de propietat municipal. “Falten aproximadament dos anys per acabar de pagar aquesta hipoteca. Falta un milió d’euros. El que necessitem és que ens treguin de sobre la llosa del pagament de l’obra. Necessitem que la paguin o buscar altres fórmules per fer front als pagaments”, demana el gerent.
Un club revolucionari a casa nostra
La dimensió del CN Catalunya sobrepassa les fronteres de Barcelona. El club ha comptat amb la generació d’or del waterpolo estatal. “Per a mi és un dels clubs on he disfrutat més del que sé fer més bé”, explica Pedro García Aguado. L’exwaterpolista va estar durant més de 8 anys al club i recorda “el seu caliu”. “Ens va fer l’oferta a Jesús Rollán i a mi, que som madrilenys, de venir. El club es va arriscar amb nosaltres i amb altres fitxatges com Sergi Pedrerol per fer un equip campió, que aspira a guanyar la Copa d’Europa”. Set cops campió de la Lliga -l’última el 1998-, el CN Catalunya també va guanyar la Recopa el 1992 i la cotitzada Copa d’Europa el 1995.
Pedro García Aguado, Jesús Rollán, Sergi Pedrerol, Manel Estiarte... Plegats van protagonitzar els anys daurats del waterpolo estatal. Tot gràcies al CN Catalunya. “Un any abans dels Jocs Olímpics del 92 va entrar en vigor el Pla ADO. Amb aquest pla les empreses subvencionaven els atletes amb possibilitats d’anar als Jocs Olímpics perquè tinguessin més facilitats per arribar-hi. Jo estava jugant a Itàlia des de feia força temporades. Tenia contracte allà i hauria continuat, però la Federació Espanyola de Waterpolo veia que aquell any, per preparar els Jocs de Barcelona i tenir més possibilitats de fer-ho bé, havia de tornar. La Federació va fer un primer pas important, però qui va fer un pas molt gran va ser el Club Natació Catalunya, ja que el Ramon Geli, com a president, va apostar perquè jo tornés al club”, recorda Estiarte. “Van fer un gran esforç. Sabien que només seria aquí un any i van fer una aposta molt forta per mi”, afegeix el campió olímpic dels Jocs del 1996 a Atlanta.
“Va ser una revolució. Van voler anar a totes, i això que llavors el waterpolo era un esport no professional, per no dir amateur. El Club Natació Catalunya, amb l’esforç que va fer, ens va professionalitzar: ens pagava bons sous, ens entrenàvem dues i tres hores al dia... Era l’ambició d’una junta directiva dirigida a obtenir el triomf. Era un club de barri i humil que va aconseguir posar el waterpolo català i espanyol a l’esglaó més alt d’Europa”, rememora Pedro García Aguado.
Els equips del CN Catalunya juguen al màxim nivell estatal, tant en la categoria masculina com en la femenina. Malgrat que intenten centrar els esforços en l’àmbit esportiu, no els està sent gens fàcil. La incertesa econòmica afecta tots els nivells de l’entitat, des dels professionals fins als que gaudeixen del seu temps d’oci al club.
Ara l’Ajuntament de Barcelona i el Club Natació Catalunya estan en negociacions per resoldre aquest mal pas. En la pròxima reunió, que se celebrarà l’11 de desembre, des del club esperen que es posi fi a aquesta situació traumàtica per a l’entitat i poder tornar a dedicar-se al que és la seva raó de ser: fomentar i gaudir de l’esport.
