El combat de la seducció
BadalonaAmb la seva Ars Amatoria sota el braç, Ovidi es passejava per Roma convençut d’haver trobat la tècnica definitiva per seduir. “Si algú a la ciutat de Roma ignora l’art d’estimar, que llegeixi les meves pàgines i actuï instruït pels seus versos”, els increpava. Però Ovidi s’equivocava i ignorava dues coses. Que poc després el desterrarien per immoral i que, 23 segles més tard, a Badalona se celebraria un penúltim combat de seducció sense que les seves tècniques acabessin de funcionar del tot.
En aquest futur llunyà i sobre les termes romanes del Museu de Badalona -Baetulo per Ovidi-, Òmnium Cultural aconsegueix reunir Lluís Llach, Gabriela Serra i Albano Dante Fachin en una xerrada amb el títol Qüestions d’estat: compte enrere. Òmnium Cultural ha preparat tot un cap de setmana per parlar d’això, de l’estat de la “qüestió” independentista. Però aquest cop, a diferència d’altres, ho fan comptant amb la presència de gent contrària a la independència o, com a mínim, que en dubta seriosament.
Els organitzadors saben que hi ha un mur. Saben que cal acollir més gent a la causa, que no n’hi ha prou fent “sopars d’empresa”. O sigui, que toca seduir. I aquí entra Ovidi, i aquí entra Albano Dante Fachin. A les dotze arriben Fachin, Llach i Serra, i passen davant d’un públic expectant que espera que Llach i Serra arrenquin a Fachin, a cop de seducció, un “Sí, ho vull”. Asseguts de costat sobre l’escenari i dirigits per Esther Vera, es regalen riures còmplices, mirades coquetes i comentaris elogiosos dels uns als altres. “Tot això s’està posant molt eròtic -diu Serra-. Aviam si et podrem seduir”. I Fachin confessa rialler: “La Gabriela ja fa temps que em visita al Parlament, la seducció està totalment en marxa”. I la gent riu i s’ho passa bé perquè creu, vol creure, que acabarà cedint.
Més munició: Llach se li acosta i li diu que si està pel dret a decidir només és a un pas de la independència. Serra li clava la mirada i li recorda que Espanya no farà res pel federalisme. Però Fachin no cedeix i respon (mirant al públic, ell també vol agradar) que cal eixamplar, que cal trobar, que cal estudiar… Que a poc a poc, vaja. I els minuts passen i la seducció s’esgota. Les mirades es comencen a perdre, les respostes ja no són còmplices i Esther Vera, que ho veu, posa la directa. “Si surt que sí al referèndum, què faran l’endemà?” El públic es remou a la cadira, hi ha remor a la sala, ara és la bona, ara ho dirà. Però no. “Hem d’eixamplar, ho hem de trobar, ho hem d’estudiar...” I el públic esbufega. No en trauran res, al final. El seduït seu a la punta de la cadira, incòmode. Els seductors es reclinen enrere, esgotats. Llach es fa fonedís, Serra ja no pensa en Fachin i demana “ocupar el carrer” i el públic l’ovaciona. Un cop més, Ovidi no ha funcionat. Sobretot perquè Fachin es resisteix, amb tot el seu dret, a ser només “el seduït”. Ell no ha vingut per a això, ha vingut a trobar punts en comú, diu. Però s’enganya i sap que l’independentisme volia una altra cosa.
Òmnium ha donat per conclosa la xerrada i un altre cop han sorgit riures, cops a l’esquena i petons, però ara generats més pel compromís que no pas per la pulsió del desig. “Ens veiem aviat”, “Se’ns gira feina”, i junts fan una visita final a les termes romanes. Els tres recuperen el to prenent un bany relaxant en un passat comú que no els enfronta. I després cap a casa. A preparar què? El següent combat. Perquè la seducció s’aparca, però no s’abandona. I Ovidi tornarà a aparèixer, ho tornarà a intentar perquè seduir enganxa, i ser seduït també.
