Tot passejant, ara, pel Concili Vaticà II: ¿contradiccions aparents del cardenal Martini?

“Les muntanyes i la solitud són bàsiques per a qui practica una vida plena d’oració”. Pensava això mentre em dirigia al deliciós bosco sacro per trobar-me amb el meu bon amic Josep Maria Benítez i Riera, historiador de la cultura. També em dringaven pel cap un parell de màximes dels benedictins: “Treballar és pregar” i especialment aquesta, “Prega i treballa” ( Ora et labora ).

Valentí Gómez i Oliver: Tornem al Vaticà II. Has parlat del teòleg Hans Küng i del nostrat erudit Miquel Batllori, amic teu. Ambdós projectaven un concili semblant a la utopia d’una nova Església, la volien tan nova que el Vaticà II els havia decebut. Et pregunto: ¿el cardenal Martini pensava com ells?

Josep Maria Benítez i Riera: Fou diferent. No era utòpic, sí evangèlic. Des de jove es delia pels estudis bíblics fins que esdevingué un escripturista de renom. Excel·lí com a professor, tant, que arribà a exercir un doble rectorat, a Roma, a l’Institut Bíblic i a la Pontifícia Universitat Gregoriana, càrrecs màxims com a persona d’alt prestigi acadèmic i de gestió. S’entén bé que fos cridat per ser arquebisbe de Milà i tot seguit nomenat cardenal pel papa Joan Pau II.

V. Doncs, què pretenia del Concili el cardenal Martini?

J.M. Primer l’acceptà per aplicar-lo bé. Ell no hi havia participat. Ja bisbe de Milà, intensificà el diàleg sobre el “seu model” d’Església. La responsabilitat de regir la diòcesi més gran d’Itàlia, zona que vivia els anomenats anys de plom (atemptats, assassinats, el terrorisme de les Brigades Roges...), penso que el feu descobrir una nova dimensió pastoral-social i es preocupà per la gent real, creient o no creient. Si em permets et puc citar què em va dir parlant de l’Església.

V. Ja ho sé. Va dir-nos: “El meu model d’Església és la Jerusalem celestial [...] preparada per Déu. Tot el que intentem fer a la vida ens introdueix [...] en aquest Regne que ja ha començat en la persona de Jesús”. Així li ho publicàrem al llibre 31 jesuïtes es confessen.

J.M. Citació exacta... Ell pretenia una revitalització bíblica cientificoteològica focalitzada a conèixer molt millor Jesús, el Jesús real, no pas un de mític. Per tant, calia seguir estudiant les fonts escripturístiques, aplicant la raó científica tot evitant el racionalisme radical, per copsar el significat total, fonament d’una fe madura.

V. Perdona, però fe i raó són difícils de conjuminar.

J.M. No sols difícils de conjuminar. S’ha parlat molt del conflicte entre fe i raó. Fins i tot, algú parla d’incompatibilitat. I seria així si només partim dels dos extrems. Dualisme extrem. Penso que un racionalista radical, que tan sols es guiï amb la raó per arribar a la certesa del que és ver, no accepta ningú que digui que ha arribat a la certesa d’una veritat de fe. Que no era el cas del cardenal Martini.

V. ¿I quin era el seu cas? ¿No em diràs que estava au-dessus de la mêlée...? ¿Més enllà de la raó...? ¿Incorria en contradicció?

J.M. No. Ell no es situà ni en un extrem ni en l’altre. Acceptà les dues, fe i raó, en allò que tenen de pròpia autonomia. Perquè havia assimilat l’analogia en la teologia, que considera que fe i raó són compatibles quan l’ésser humà descobreix i accepta la raonable credibilitat de l’objecte transcendent que fonamenta la seva fe.

V. Potser ens hem desviat. ¿Quina és la situació actual d’aquesta aparent contradicció: aplicació científica, la raó, per comprendre uns textos que acceptem com a revelats i considerem que ens ensenyen veritats que no podem comprovar i tanmateix diem que són veritat perquè tenim fe?

J.M. Jo intentava palesar la no contradicció de Martini explicant la seva evolució des de la primera etapa acadèmica, més racional, fins a la plena etapa pastoral del ja arquebisbe de Milà quan parla del seu model d’Església. O, si es vol, des de quan estudiava per incorporar a la fe cristiana les aportacions dels estudis bíblics, fruit de mètodes exegètics historicocrítics i filologicoliteraris aplicats a la Bíblia, o sia estudiar a fons l’Antic i el Nou Testament, sobretot el Nou, allò rebut per la Revelació.

V. La “Paraula de Déu”, com sempre defensa l’Església. ¿No devem estar altra vegada somniant una utopia mítica?

J.M. No, res de mites. Martini proposava una reinterpretació d’aquesta “Paraula” fonamentada en una exegesi i una hermenèutica serioses. Tal vegada per insuflar una saba invisible vivificadora, destil·lada a partir de tota la “història de la Salvació”, per revitalitzar la fe del poble de Déu.

V. Ens quedem estancats en la mateixa reforma eclesiàstica, aparentment contradictòria. O potser poc convincent. Un Concili elevat per damunt dels núvols...

J.M. Amic, ¿i si els núvols en descarregar deixen un cel ple de llum? Potser encara podríem descobrir clarianes lluminoses del Concili...!

Com si es tractés d’un encanteri, tot de cop, el bosco sacro, o, millor, la imatge del bosco sacro, es va congelar en forma d’un suggestiu fotograma i va voler donar la raó a l’aforisme de Lucreci quan diu: “Les coses són sempre totes iguals” ( Eadem sunt omnia semper, 3,945).