Com es connecta tota la comunitat artística a la Biennal de Venècia

Comissària de la mostra catalana a la BiennalNo és que no us vulgui explicar més coses de la Biennal de Venècia. Però tenir un projecte propi és una garantia de no veure gairebé res més. Les reaccions, a més, són tan diferents que no m'atreviria a parlar d'opinions generalitzades. Molta gent comenta el projecte de l'Albert Serra per al 'pavelló' català de l'Institut Ramon Llull. Ho sé no perquè m'arribi directament sinó per un parell d'amics que estan en tots els cercles artístics. Una de les visites que més m'ha emocionat és la d'Hito Steyerl. La cineasta té una peça meravellosa, per a mi, al pavelló alemany i dimecres –abans de la nostra inauguració– me la vaig trobar asseguda a la instal·lació de Serra. No la vaig voler interrompre i al cap d'una estona em vaig adonar que que no l'havia vist sortir i que havia perdut l'oportunitat de dir-li com m'havia agradat la seva obra i la sorpresa de com estava instal·lada: una pantalla immensa gairebé surant en un espai fosc travessat per una retícula de línies de llum d'un blau molt intens. Llàstima, vaig pensar.

Molt més tard, dues hores per ser exactes, poc abans de començar amb els discursos d'inauguració, noto que algú m'agafa del braç per fer un apart. És Hito! Em diu que ha de marxar perquè ells també tenen una recepció però que sàpiga que l'obra li ha agradat molt. Ho diu molt seriosa i em deixa molt impressionada. Encara que no us ho sembli, una funció –una de molt important– de la Biennal és servir d'espai plenari per a la comunitat artística. Conèixer gent, saber què és l'últim que han fet és molt important. No es tracta de posar-se al dia sinó que és tota la comunitat sencera la que es connecta com un gran cos que funciona, per un moment, ajuntant òrgans i sentits que tenen lloc de forma no centralitzada. Com el pop, que diuen que té el cervell en els tentacles, la Biennal és una exposició que pensa a través de tots els seus òrgans, de totes les seves obres.