El consens veritable

El consens veritable
i Toni Soler
18/01/2020
2 min

REPRESENTATIU. S’ha distribuït a tota velocitat la consigna, en l’àmbit no independentista, que el govern de Quim Torra no representa Catalunya, perquè no compta amb el suport de la majoria absoluta dels votants. Ha tret profit d’aquest raonament tan baix de sostre gent intel·ligent com Miquel Iceta, que sap perfectament el que és la democràcia representativa i com funciona. En cap democràcia parlamentària el govern representa la totalitat del vot, però entre tots hem acordat que un govern investit pel Parlament està legitimat per parlar i gestionar els problemes en nom del país. Sense anar més lluny, el govern de Pedro Sánchez té al darrere només el 38% dels vots dels espanyols. I ningú, ni per descomptat Miquel Iceta, li qüestiona la legitimitat per negociar amb la Generalitat, o amb la Unió Europea, o amb qui sigui. Prou cinisme!

CAVALLS DE TROIA. Dit això, seria ideal, convenient, desitjable, que una proposta catalana de nou estatus polític per a Catalunya comptés amb una majoria qualificada i transversal. Una proposta amb un coixí ampli seria imbatible! O això és el que pensàvem el 2006, amb la proposta del nou Estatut, votat pel 88% del Parlament. I el que va passar després potser no cal recordar-ho: el PSOE (amb el PSC) va esmenar el text al Congrés de Diputats; l’extinta CiU el va retallar amb un acord a dues bandes amb el president Zapatero, i el resultat final, que era un Estatut irreconeixible, va ser retallat pel Tribunal Constitucional, tot i que abans havia estat aprovat -sense cap entusiasme- en un referèndum. Per tant, el PSC ha d’entendre l’escepticisme actual dels partits sobiranistes. Tant el PSC com els comuns formen part del govern espanyol, i és normal preguntar-se si actuaran com un cavall de Troia a Catalunya. Tant de bo el seu paper fos el de fer entendre, als seus companys de files espanyols, que intentar solucionar el problema català amb bastons i pastanagues, sense comptar amb l’opinió dels catalans, és un error que s’ha comès massa vegades.

CONSENSOS. Per altra banda, convé no oblidar que els partits sobiranistes ja han fet un esforç de consens: la proposta que posaran damunt la taula en la negociació es basarà en dos punts, l’amnistia i l’autodeterminació, que són l’expressió màxima del consens polític i ciutadà a Catalunya. No hi ha cap altra via (ni la DUI, ni el federalisme, ni la reforma de l’Estatut, ni l’statu quo actual) que compti amb un suport majoritari, mentre que el referèndum d’autodeterminació l’accepten al voltant del 70% dels catalans segons el CEO (entre ells, molts votants socialistes) i figura en els programes electorals de JxCat, ERC, Catalunya en Comú i la CUP (que van obtenir el 55% del vot en les últimes eleccions catalanes). El govern català, doncs, té l’obligació de comparèixer davant de Pedro Sánchez i de Pablo Iglesias defensant les seves conviccions, i els interessos del poble de Catalunya, i no pas amb l’objectiu de complaure o posar les coses fàcils al nou govern de coalició. I per fer això és bàsic, fonamental, que els negociadors catalans no tinguin por quan els diguin (i els ho diran al primer minut) que amb PP i Vox les coses serien pitjor.

stats