La Constitució, víctima dels constitucionalistes
El nacionalisme espanyol ha acabat reduint la Constitució del 1978 a una idea gairebé única, convertint-la en baluard de la unitat de la pàtria i usant-la com a escut contra l’independentisme català i basc. Els autoproclamats constitucionalistes, lluny del pacte plural de la Transició del qual va néixer la carta magna –que va ser redactada amb la participació dels nacionalismes perifèrics i l’esquerra comunista–, ara bàsicament es reconeixen per la seva negació de la realitat plurinacional de l’Estat. Aquesta visió té un braç judicial, especialment decisiu en l’alta magistratura i, esclar, al mateix Tribunal Constitucional; i un braç polític, amb els tres partits de la dreta (PP, Vox i Cs) com a ariets, i una part no gens menyspreable de la vella guàrdia del PSOE. I després, per falcar-ho, hi ha la monarquia, pilar institucional de la vella idea unitarista ara parapetada en la Constitució.
Fa temps, doncs, que es fa servir la Constitució per negar una realitat diversa. L’han convertit en una eina de combat polític i, per tant, n’han expulsat una bona part de la ciutadania, que és majoritària a Catalunya i el País Basc. Per això ja no estranya a ningú que en la celebració del Dia de la Constitució hi hagi persistents i notables absències catalanes i basques. L’anomalia ha esdevingut normal per culpa d’aquest constitucionalisme tan estret de mires, tan involucionista, tan irrespectuós amb l’esperit de tolerància i convivència de la Transició. És aquest constitucionalisme el que ha empetitit la Constitució, el que ha allunyat el consens al voltant del text sobre el qual se sustenta la democràcia espanyola.
Una democràcia és un gran consens en diàleg permanent, en evolució. Quan el text que li serveix de base esdevé intocable i acaba sent utilitzat com a arma llancívola contra una part dels ciutadans, la democràcia (i, per tant, la convivència social i política) en surt greument perjudicada. Això és el que està passant. Paradoxalment, la Constitució s’ha convertit en una víctima dels constitucionalistes.
En aquest context, la celebració d’aquest any ha presentat un lleuger canvi de guió. Les negociacions del líder del PSOE, Pedro Sánchez, amb Podem i ERC (també JxCat) de cara a la seva investidura han portat els socialistes a passar d’un discurs constitucionalista que fa quatre dies era d’un nacionalisme dur a parlar de drets socials, convivència i diversitat, sense arribar, però, a recuperar la idea de federalisme. Ni que sigui per oportunisme i necessitat, és un pas. És un canvi de to. La música eixordadora de la dreta, i de la part essencialista del PSOE, segueix sent la mateixa. Però Sánchez, i la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, tímidament mostren una obertura. Caldrà veure fins on tenen l’audàcia d’arribar. En qualsevol cas, mentre la Constitució segueixi sent vista com un fortí blindat, mentre sigui un fi en ella mateixa i no un instrument, mentre no hi hagi la valentia de plantejar una segona Transició, no hi haurà cap possibilitat de trobar una solució política al plet català, que és al cor de la crisi democràtica espanyola.
