Una vida ecològica
"No tots els porcs són iguals -passa el mateix, per desgràcia, amb les persones- i els porcs de la granja ecològica Babel viuen molt millor que la majoria de porcs de l’entorn"
Les estadístiques, que han anat guanyant terreny a veritats d’altra mena, diuen que a Catalunya hi ha més porcs que persones. Però no tots els porcs són iguals -passa el mateix, per desgràcia, amb les persones- i els porcs de la granja ecològica Babel viuen molt millor que la majoria de porcs de l’entorn. Tenen més espai que en una granja normal. Els jaços de palla on es rebolquen, es barallen i es fan carícies són d’una qualitat superior. No se’ls obliga a prendre antibiòtics. I triguen més a passar per l’escorxador perquè, tal com els propietaris han explicat als periodistes en més d’una ocasió, la pressa no és una prioritat.
Són de raça gascona, recoberts d’un pèl negrenc espès. Els seus grunys tenen una sofisticació admirable, deliqüescent i complexa. També la seva carn -que es ven a un preu exorbitant- i els somnis que els seus cervells elitistes són capaços de fabricar. Al tancat on som, dies enrere van tenir notícia, gràcies a un extens boca-orella que va arribar de l’altra punta de la granja, que la menja més deliciosa del món són els pètals de rosa. El porc que portava la bona nova va fer una descripció tan acurada d’aquelles flors que un dels veïns les va identificar.
-N’hi ha a la vora de la caseta dels estudiants! -va exclamar-. Tenen les tiges plenes de punxes i els pètals d’un vermell intens.
El missatge va córrer fins a l’últim tancat. A la Beth, la mare truja, li queia la bava mentre en Siscu li donava tots els detalls que sabia amb aquella veu de baríton que el convertia en un dels exemplars més seductors que havia conegut. La Beth va anar a dormir pensant en roses, igual que els seus cinc plançons, però l’endemà al matí només ella recordava el somni que havia tingut. Jeia al mateix racó de sempre, però en comptes d’estar envoltada de palla, a banda i banda del seu cos hi tenia milers de pètals de rosa, que amb la seva fragància dolça li posaven la pell de gallina. El millor de tot era que aquells pètals plovien directament del cel. Si obria la boca no trigava a caure-n’hi un a dins. Llavors el tastava i, tal com li havien promès, tenia un gust exquisit, sense punt de comparació amb res del que hagués menjat abans.
-La pluja de pètals era absolutament deliciosa. Al somni m’atipava de valent. I a sobre la digestió era sense ni un bri d’acidesa -va dir als fills aquell migdia, mentre els tenia aferrats a les mamelles, alimentant-se sense aturador.
La mare va encomanar l’eufòria als fills. Al cap d’uns dies havia aconseguit que s’obsessionessin tant o més que ella per les roses. Per això, aquest matí, quan arriba la Karin, una de les estudiants en pràctiques de la granja, el més petit de tots, l’Alexandre, fa tombarelles per cridar-li l’atenció i aconseguir que l’agafi entre els braços. La Karin diu alguna cosa en la llengua incomprensible dels humans, però l’olor del xampú i la crema hidratant que s’ha posat és tan bona que l’Alexandre se n’omple els narius tant com pot, sense preocupar-se per desxifrar les paraules de la noia. És tan bonic, aquell porquet! Aprofitant que la noia l’acarona amb tant d’afecte s’esmuny de les seves mans i fuig corrents pel caminet que la mare li ha dit que porta fins a la caseta dels estudiants. Ella el segueix sense pressa, perquè sap que per molt que ho vulgui el pobre animal no es pot escapar del perímetre tancat de la granja.
L’Alexandre arriba als peus del roser que creix al costat de l’entrada de la caseta on en Franz, l’Allison i la Karin dormen. Les flors queden fora del seu abast. S’ajuda del morro per intentar doblegar les tiges de la planta, però de seguida descobreix que les roses, a més d’estar coronades pels temptadors pètals, tenen també un exèrcit de punxes que se li claven als llavis, a les galtes i al nas. La Karin torna a agafar el porquet, que encara batalla, amb la pell esgarrinxada en diversos punts, per aconseguir aquell aliment que la mare li ha promès que era tan bo. Hauria volgut ser prou hàbil per emportar-se un parell o tres de roses cap al tancat i oferir-les a la mare i als germans. Potser se n’hauria cruspit una de camí, perquè al capdavall era ell qui havia fet l’esforç d’aconseguir-les. Però la Karin el té abraçat i se l’emporta cap a dins de la caseta dels estudiants: només hi ha en Franz, estirat al llit panxa enlaire, com un d’aquells escarabats que l’Alexandre troba, de tant en tant, perduts entre la palla. El garrinet no ho pot saber, però la Karin acaba de prendre una decisió que li canviarà la vida. Explica al seu company de pràctiques que s’ha enamorat d’aquella preciositat i que pretén emportar-se-la fins al seu país. Li demana que l’ajudi a guardar el secret, i quan al cap d’uns minuts l’Allison surt del lavabo, embolicada en una tovallola blanca, li repeteix la mateixa història.
Marxaran aquella mateixa tarda, i faran autoestop fins a la primera ciutat on puguin llogar una furgoneta i començar el llarg viatge cap a la granja que els pares tenen a Helsinge. Portarà l’Alexandre -que ja haurà batejat amb un nom nòrdic, com el d’ella- en una gàbia improvisada, al seient del copilot. A la ràdio sonarà una cançó de Rihanna, i després una de Maroon 5, i una de Dua Lipa, i quan entrin a França sentiran per primera vegada Libertine, de Kate Ryan -la Karin té només 21 anys i no sap gran cosa de l’eurodance. L’epopeia acabarà al nord de Dinamarca, i un cop superi els dies de protesta del pare, el garrinet es convertirà oficialment en la seva mascota. El tractarà com un rei, nit i dia, durant la resta de la seva vida, encara que el negoci familiar passi pel comerç amb la carn dels milers de porcs que hi crien anualment. L’Alexandre serà l’escollit, l’únic que se salvarà del final, definitiu i inexorable, de l’escorxador. La Karin tindrà present que el que els va unir va ser aquell roser de la caseta d’estudiants de la remota Catalunya, i de tant en tant li proporcionarà alguns pètals de rosa, que l’animal devorarà amb satisfacció, però també enyorant la seva família.
De nit, l’Alexandre somiarà en el tancat on passava el dia amb els germans i la mare, escoltant les històries dels veïns i preguntant-se, en secret, quin d’ells devia ser el pare. Hi continuarà pensant quan siguin morts, processats i desfent-se a trossets a dins dels estómacs d’humans com la Karin. Només el record dels seus li farà venir més salivera que els pètals. Només la seva absència se li clavarà més endins que les punxes del roser.