CRÒNICA
Misc23/05/2018

Contentes i atabalades!

Les paradistes lamenten no haver tingut temps de rematar els últims detalls

Empar Moliner
i Empar Moliner

BarcelonaAfora encara hi ha contenidors, de l’empresa Everest, plens de palets, d’aquests que ara tothom fa servir per fer-se sofàs. Càmeres, fotògrafs, globus, banderoles, molta gent entrant i sortint. Acaben d’inaugurar-lo, el Mercat de Sant Antoni, i és ple de gom a gom. No s’hi cap. “Nena, trobo poc espai entre passadissos”, em fa una senyora, tot agafant-me pel braç. I afegeix: “El sostre de Santa Caterina, posem pel cas, es veu molt més”.

Dues dones xarrupen un suc d’aquests que van en got de plàstic i que agraden tant als turistes. “També hi ha sucs, aquí?”, els demano. “Sí, a l’entrada enfrente. Ens hem volgut donar el capritxo, ves”, diu una. I l’altra, tota salada, fa: “És tot molt novedós. Hi hem guanyat, en novetat”.

Cargando
No hay anuncios

Avanço cap a una de les parades, que és de menjar preparat. “ Arroz con bogavante ”, hi diu en un cartell plantat en una cassola. Una senyora, amb una copa de cava de plàstic a la mà, pregunta qui és l’última. “ Yo vengo aquí desde que era pequeña ”, m’explica una senyora. “ Y el techo era de colores, como aquello de las iglesias. Ahora es más introspectivo, más sosaina...”

A la botiga Maria Rosa, la mestressa es queixa a una clienta: “ Es que no me ha dado tiempo de poner el relleno del conejo! ” Me la miro i ella m’explica: “Hi ha un pilot de coses per posar que no hem tingut temps de posar!” Li pregunto quines: “Les cantoneres. Els acabats...” Una companya seva fa que sí amb el cap: “La provisionalitat s’ha passat de provisional. Ens hauria agradat rematar algunes coses. Portem nou anys així i ara... quatre mesos de presses!”

Cargando
No hay anuncios

Una clienta, que ja es veu que té experiència de paradista, m’explica: “Sí, però hi ha gent que també ha començat tard. No tot és d’ells ”. Llavors s’acosta un senyor i li crida a la paradista: “Maria Rosa! Llorona, que eres una llorona! ” Li pregunto què vol dir. “Res, que ha sortit per la TV3 i s’ha emocionat, ves”.

Continuo caminant, entre batzegades i empentes. “Jo he estat quaranta anys a Velázquez Riera, la carnisseria”, em fa saber una senyora. “Em vaig jubilar. Jo tenia la il·lusió de veure-ho tot nou però ja he arribat tard!” Somriu: “A mi les paradistes em coneixen des de la panxa de la meva mare”.

Cargando
No hay anuncios

“Això no ha de ser per a turistes”

A la xarcuteria Mary també hi ha cua. “Com esteu?”, els pregunto. “Molt contentes i molt atabalades -contesten-, però ja ens normalitzarem, ja ens normalitzarem”. Una senyora les saluda. “Noies, això sembla la Boqueria, no es pot ni passar”. Jo ric i llavors ella fa: “Però no, eh? Això no ha de ser per als turistes. Ha de ser per a la gent del dia a dia”.

Cargando
No hay anuncios

M’agafa pel braç i m’explica, mig xiuxiuejant, que a la parada del costat donen cava. “I què, li agrada com ha quedat?”, li demano. “Home, renovarse o morir, no, que dic jo? El sostre és més soset del que ens esperàvem però tens la modernitat, tens la lluminositat i sobretot tens una cosa que val un imperi”. Riu, enigmàtica. “Quina?”, li pregunto. “Dona. Que s’hi està molt fresquet”. Totes riuen, molt alegres. Me’n vaig aviam si veig el cava.