Contradiccions estructurals
La desescalada, que ha d’anar desplaçant el centre d’atenció de la crisi sanitària a l’econòmica i de l’econòmica a l’educativa, promet obrir tot tipus d’esquerdes (polítiques, socials, generacionals) fruit d’algunes contradiccions estructurals. La primera: els motors que havien accelerat el món a velocitat de vertigen (els anomenats GAFAM: Google, Amazon, Facebook...) han estat els beneficiaris principals de la gran aturada. Havien desbordat els estats i han vist com els desprestigiats governs nacionals paraven el món per decret llei sense que per això el seu camí quedés bloquejat. Al contrari, la pandèmia ha consolidat el mite de la societat digital, de la relació online com a nova manera d’estar al món. I, com deia McLuhan, el mitjà és el missatge.
Per tant, la crisi del coronavirus, que semblava un avís sobre la gosadia de portar la humanitat més enllà dels límits del que som, podria acabar consolidant la deshumanització del món. Un univers digital en què els cossos estarien cada cop més confinats darrere les pantalles. I un desplaçament de l’educació del que és presencial al que és virtual que seria la culminació de la ideologia meritocràtica, abundant en el principi de Thatcher: la societat no existeix, només existeixen els individus.
Tanmateix, la reconstrucció hauria d’anar en sentit contrari. Començant per la recuperació dels espais compartits perquè, es vulgui o no, som un cos que viu en relació amb els altres. Sembla que l’objectiu hauria de ser una societat més equilibrada, susceptible de ser entesa com una comunitat. Però les destrosses han estat tan grans que es pot entrar en un nivell de conflictivitat que aboni les sortides autoritàries, per a les quals ja s’està preparant una part de la dreta europea. Es parla de reconstrucció però tothom trasllada la responsabilitat al sector públic. Hi ha de ser, més que mai, però recordem que si després de la II Guerra Mundial Europa va assolir un pacte per la democràcia i el benestar, va ser per la bona disposició de tots, i es van acceptar unes obligacions i fiscalitats que avui alguns titllarien de confiscatòries. La diferència? Que llavors el diner sentia una amenaça, l’URSS, i ara la Xina ha esdevingut l’estadi superior del capitalisme.
