Per si no sabessin a què dedicar el temps durant les vacances, tenen l'assaig de Francesc-Marc Álvaro, Els assassins de Franco. Ja va per la cinquena edició. Fa un retrat exacte de la generació que els primers anys setanta estava cridada a fer la revolució (soviètica, maoista, albanesa, macrobiòtica i, la més tremebunda, la del del teatre sense text) i la transició democràtica els va anorrear per dogmàtics, per biliosos i per pesats. Pontificaven dia i nit sobre la possessió dels mitjans de producció però tot indicava que no haurien sabut dur una ferreteria. També els dibuixa molt bé Ferran Toutain al capítol Joves compromesos de l'assaig Imitació de l'home, un llibre que es mereix que es disparin salves en el seu honor. Un canó, sisplau.
Actualment oscil·len entre els cinquanta i els seixanta-cinc anys i se'ls reconeix de seguida: nàufrags del PSUC, de la LCR, del PORE o partits similars, repeteixen a cada moment que ells són d'esquerres i s'oposen a la independència de Catalunya perquè és un procés abanderat, segons ells, per Convergència. Es neguen a compartir aquest front amb polítics convergents, mentre que, en el seu estatalisme espanyol insubornable (maquillat per un cosmopolitisme enrotllat de revista cultural amb ínfules), estan encantats de la vida en el front espanyol, tan ben acompanyats pel Partit Popular, Ciutadans i Unión, Progreso y Democracia, més el federalista PSOE, que és un esperit alat com un querubí. Fent bona la madrastra de Blancaneu, Convergència representa el partit malvat, arter, mesquí, tripijoquer, baix de sostre, botiguer, burgès, garrepa, provincià. Així som els catalans.
L'altre dia a Madrid em van preguntar si amb la independència faríem una neteja ètnica. Els vaig respondre que sí, sense vacil·lar. Em va saber greu decebre'ls.