El cop demolidor del Brexit

La decisió dels britànics de deixar la UE tindrà enormes conseqüències per al Regne Unit, per a Europa i per al món. Durant un dia el poble britànic va governar i, en una proporció d’un 52% davant d’un 48%, va decidir marxar d’Europa.

Com a primer ministre britànic vaig creure rotundament que el futur del Regne Unit era a Europa. Vaig ser responsable d’una legislació que va dotar Escòcia d’una autonomia substancial perquè seguís formant part del Regne Unit. Vaig negociar l’Acord del Divendres Sant per arribar a la pau entre Irlanda del Nord i la Gran Bretanya. El Brexit ha posat en risc una bona part de tot això: divendres va ser un dia d’una gran tristesa personal i també política.

L’impacte immediat de la votació és econòmic. L’efecte ha sigut tan ràpid com predictible. Divendres la lliura esterlina es va desplomar fins al nivell més baix respecte al dòlar en els últims 31 anys, i el principal índex borsari britànic havia caigut més d’un 8%. La qualificació creditícia del país està en perill. L’efecte a llarg termini, però, pot ser polític, i amb conseqüències globals. Si l’impacte econòmic es manté, l’experiment britànic servirà com a avís. Però si minva, els populistes d’altres països agafaran força.

Què ha passat? La dreta política britànica va topar amb una qüestió que està fent trontollar els països d’arreu del món: la immigració. Un sector del Partit Conservador, aliat amb la força ultradretana del Partit per la Independència del Regne Unit (UKIP), ho va aprofitar i va centrar la seva campanya en la idea de deixar Europa com a mitjà per resoldre-la. Però aquesta estratègia no hauria pogut funcionar sense el suport d’una part significativa dels votants laboristes. Aquests simpatitzants laboristes no van rebre un missatge clar del seu propi partit i del seu líder, Jeremy Corbyn, que va defensar amb tebior la pertinença a la UE, i es van sentir atrets per la promesa dels partidaris del Brexit: aturar el que perceben com a problemes d’immigració del país. A més, preocupats pels salaris encallats i les retallades en despesa pública, per a aquests votants laboristes aquest vot era una oportunitat de protestar contra el govern.

Les tensions que han portat el Regne Unit al resultat d’aquest referèndum són universals, almenys a Occident. Els moviments de rebel·lió de l’esquerra i la dreta, que han abanderat una revolta popular contra l’establishment polític, poden escampar-se i créixer ràpidament. La cobertura informativa d’avui, polaritzada i fragmentada, fomenta aquests moviments, un efecte multiplicat per la revolució de les xarxes socials.

Abans del Brexit ja tenia clar que els moviments populistes moderns podien agafar el control dels partits polítics. El que no semblava clar era que poguessin dominar un país com el Regne Unit. Ara sabem que sí. Els que ocupen el centre polític han sigut demonitzats com a elits que han perdut el contacte amb la realitat, com si les persones que encapçalen aquests moviments fossin ciutadans normals i corrents, cosa que en el cas de la campanya a favor del Brexit és una afirmació ridícula. La campanya va convertir la paraula expert pràcticament en un insult, i quan els experts van avisar dels perjudicis econòmics que comportaria el Brexit se’ls va titllar d’“alarmistes”. Es va definir els immigrants com una colla d’aprofitats que venien a quedar-se els llocs de treball i els ajuts estatals dels britànics, quan, en realitat, la contribució fiscal dels últims immigrants provinents de l’Europa de l’Est és molt més gran que les prestacions socials que reben. I, d’altra banda, la decisió del referèndum no afectarà la immigració al Regne Unit provinent de fora de la UE.

El centre polític ha perdut la capacitat de convèncer i els mitjans essencials per connectar amb la gent que vol representar. En lloc d’això assistim a una convergència de l’extrema esquerra i l’extrema dreta. La dreta ataca els immigrants i l’esquerra s’acarnissa amb els banquers, però l’esperit de la rebel·lió, la ira descarregada contra els que ocupen el poder i l’addicció a les respostes simples i demagògiques a uns problemes complexos són els mateixos en els dos extrems. De fons, hi ha una hostilitat compartida contra la globalització.

Ara el Regne Unit i Europa afronten un llarg període d’incertesa econòmica i política en què el govern britànic intentarà negociar un futur fora del mercat únic on es comercialitzen la meitat dels productes i els serveis britànics. Aquests nous acords -perquè quedi clara la magnitud del repte- s’han de negociar amb els altres 27 països, els seus Parlaments i el Parlament Europeu. Potser alguns governs estan disposats a cooperar; però n’hi ha d’altres que no voldran fer fàcil la sortida al Regne Unit, amb l’objectiu de desencoratjar moviments semblants.

La Gran Bretanya és un país fort, amb uns ciutadans resistents i una gran abundància d’energia i creativitat. No dubto de la seva capacitat de sortir-se’n, sigui al preu que sigui. Però la tensió que suposarà per al Regne Unit ja és evident. Una gran majoria de votants d’Escòcia van optar per continuar a Europa, de manera que ja hi ha noves crides a fer un altre referèndum sobre la independència escocesa. Irlanda del Nord s’ha beneficiat d’unes fronteres pràcticament obertes amb la República d’Irlanda. Aquesta llibertat està en perill perquè la frontera del nord amb el sud ara es converteix en la frontera de la UE, una amenaça potencial per al procés de pau d’Irlanda del Nord.

Si la gent -normalment dipositària de sentit comú i practicitat- fa una cosa que no sembla raonable ni pràctica, s’imposa un període de reflexió llarg i profund. La meva política és obrir els ulls davant d’aquest nou paisatge polític. Els mateixos perillosos impulsos són visibles també en la política americana, però els reptes de la globalització no es poden combatre amb l’aïllament o el tancament de fronteres.

El centre ha de recuperar la seva influència política, redescobrir la seva capacitat d’analitzar els problemes que afrontem tots i trobar solucions que estiguin per sobre de la ira populista. Si no aconseguim fer recular l’extrema esquerra i l’extrema dreta abans que portin els països d’Europa a aquest experiment temerari, acabarem com històricament acaben aquesta mena d’accions precipitades: en el millor dels casos, en una desil·lusió; en el pitjor, en una discòrdia aferrissada. El centre s’ha de mantenir ferm.