La Copa Davis un any abans de Piqué
Marquetinià I / PublicistaEscenari colossal per a les últimes semifinals de la Davis a França en el format dels últims cent anys i escaig. Estadi tan immens com fred per veure tenis i tan sols han utilitzat la meitat de la seva capacitat. A la grada no hi ha un ple com se suposa per a l’ocasió. L’absència de Nadal hi influeix.
L’any vinent això serà diferent. Hi ha opinions per a tots els gustos, no hi ficaré cullerada, però calia buscar l’evolució del format actual. El món del tenis està dividit: massa interessos i un quasimonopoli que no en vol perdre el control absolut. Quan venen de fora per arreglar-te els problemes, incomoda encara més. On era la Davis? Tres dies per tancar una eliminatòria, partits a cinc sets que duren una eternitat o equips nacionals on no juguen els millors tenistes. Tot plegat explica coses. Des del punt de vista audiovisual, que una semifinal es retransmeti per Teledeporte a Espanya, n’explica encara més. El tenis en format de seleccions és diferent, trenca els classicismes del circuit ATP i fa contrast amb Wimbledon, per posar un exemple. Sens dubte, al tenis li va bé, perquè afegeix nous espectadors. A la grada s’hi troba més diversió i color, però també hi proliferen com bolets aficionats que desconeixen les normes del joc. Venen principalment a passar-s’ho bé i a animar el seu equip nacional. Xarangues cridant sorollosament els punts o seguidors celebrant les dobles faltes desconfiguren la visió clàssica.
“No s’ha acabat, encara?”, em pregunta un noi de Sant Cugat que tinc al costat quan els francesos es posen dos sets a zero en el primer partit. Dos il·lustres capitans a les banquetes, Yannick Noah i Sergi Bruguera, fan coaching a cada canvi de joc sense problema i no fan perdre ni un bocí de protagonisme als protagonistes de la pista. El francès, sempre polèmic, se la va jugar abans de començar fent debutar el McEnroe gal, Benoît Paire, el bad boy del tenis del país veí. Primer punt de l’eliminatòria deixant el número u francès, Gasquet, a la banqueta. La rauxa guanya el seny. Paire és un paio que s’agrada jugant, però que té tan poca consistència com un Ferrari al París-Dakar. Primer punt contra un Carreño discret i minvat físicament, que va arribar a tenir tres pilotes de set per canviar la direcció de l’eliminatòria. Segon punt. Bautista és tot el contrari. Un jugador a qui li costa la Davis i que, malgrat la seva poderosa dreta, no va dominar el partit més enllà del primer set. És a dir, a Lucas Pouille l’hi han posat fàcil per guanyar el segon punt. Dissabte, amb els dobles, on els francesos són superiors, s’acaba tot. Els dobles, en tenis, ben jugats són un autèntic espectacle -però aïllats en una jornada perden capacitat d’atracció de públic-. Un altre punt feble del format actual.
Tres a zero, punt final d’Espanya a la Copa Davis 2018 i s’han de jugar dos partits més diumenge que no veurà ni sa mare. L’any vinent serà una altra cosa, li agradi o no a Federer, que té altres interessos que el fan opinar així. Piqué i el seu equip de Kosmos tenen la paraula i ho hauran de fer molt bé: no per millorar l’actual format, cosa que és ben fàcil, sinó per fer callar tots els que tenen ganes que no surti rodó, gent de dins i fora de la pista. Una sevillana de la filera del davant, que no es perd cap partit de la armada, sentencia amb mala bava: “L’any vinent anirem a veure la Copa Shakira”.
